No hi ha paraules per expressar el que hem vist la passada jornada de l'1 d'octubre. Es van trencar moltes coses. I és susceptible que passin coses molt pitjors. Hannah Arendt afirmava en un dels capítols de la seva magna obra que "els homes corrents no saben que tot és possible". I tot és possible, també el que fa més por: una esquerda amb efectes incalculables a la nostra convivència.
La violència arbitrària i desproporcionada és el camí equivocat i l'hem de condemnar sempre. No faré reflexions polítiques i no encendré els arguments de les dues bandes, no és la meva missió. L'Església ha d'estar per la pau i tenir el cor obert a tots sense exclusió. Donaré una visió de pastor d'un dia a dia que s'ennuvola i s'enfosqueix. El que vindrà després de la tempesta ja es veurà. El camí de Crist, el que intento seguir i predicar, és el de la pau social i tot el que l'amenaça, vingui d'on vingui, em preocupa.
Aquests dies s’estan sembrant moltes llavors, algunes gens bones. Veurem com fructificaran. Cada agent social ha de reflexionar sobre la seva responsabilitat personal i política davant del futur més proper i del que les noves generacions rebran davant dels conflictius fets del present. I si les decisions preses han estat responsables per al bé comú de tots sense exclusió. Si s'ha atiat el foc en lloc d'apaivagar-lo.
Apartar la mirada de la violència o dels ferits (també els ferits en l’ànima) o considerar la violència una victòria per finalitats polítiques o el camí a seguir, és un error. La violència -i no només la física, sinó també aquella que nega el rostre i la paraula de l'altre- no porta mai res de bo i sempre deixa ferides, l'efecte de les quals no es pot controlar, com si es tractés d'una aixeta en la qual es pugui mesurar l'aigua que surt. Destruir la convivència, a desproporcionats cops de porra o amb paraules d'odi, és més fàcil i més ràpid del que pot semblar.
"Els homes normals no saben que tot és possible...": no siguem homes normals. Gravem-ho amb foc en els nostres cors i en els dels joves: "tot és possible". Aprenguem de la història, també de tot el que ha deixat enrere el segle XX també al nostre país. La llibertat hauria de ser un camí de responsabilitat.
Condemnem totes les veus que es moguin només per l'odi i destrucció i ens unim també al silenci. Silenci que també és necessari, per agafar aire i per reflexionar. Silenci de tweets, d'estats de facebook, de titulars, de notícies falses, de fotos de whatssap, desmentits, d'audios i de vídeos. Silenci que s'afegeix a la consternació (es palpa) de molta gent, als transports, a les cafeteries i al carrer. Silenci de molts (hagin votat o no, militin o no a favor del procés). Lamentem que la tensió hagi aparegut en famílies, grups d'amics i de whatsapp, pares de nens d’escoles d’Igualada que ja no es parlin entre ells; i que, en definitiva, les opinions faci massa temps que són massa viscerals. I la violència cronificarà la visceralitat per molts anys.
He titulat l'article "El que s'hauria d'haver evitat" perquè lamentablement crec que no s'ha fet i estem de ple en jornades molt difícils. Alguns estan il·lusionats, altres indignats i molts, molts, espantats. Són dies en què ens podem fer mal. Tant de bo m'equivoqui i com a cristià, us convido a la pregària que farem dissabte al vespre, a tres quarts de nou, a la nostra estimada imatge del Sant Crist d'Igualada per la pau i la concòrdia. Passi el que passi, defensi el que es defensi, és el que no s'hauria de perdre mai.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs a l'octubre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada