El viatge vers el món de l'altre

Sempre he pensat que durant el curs de l'any hauríem d'apropiar-nos d'actituds pròpies de la temporada vacacional que ens ajudessin en el transcurs de la rutina anual. Una d'elles és que sens dubte l'assossec estival propicia noves coneixences, diàleg i amistat, que potser la resta de l'any, en el bullici de les obligacions encadenades, no ho faciliten tant.

No sempre és fàcil trencar la paret de vidre de la desconeixença, demana una certa flexibilitat i sobretot saber escoltar i dialogar.

I això és un esforç. Ho és més en aquests temps convulsos. Acollir a l'altre, l'altre tal com és, no com voldríem que fos o com creiem que és. L'altre és aquell que ja està relegat a la tercera persona gramatical, aquell ell o ella o ells o elles que no es deixa integrar en la segona persona, el nosaltres.

L'alteritat sempre ens provoca un xoc, un qüestionament (l'estrany que ens fa sentir estranys a nosaltres mateixos i provoca l'al·lèrgia a l'alteritat que parlava Lévinas). Una al·lèrgia que pot ser superada trencant l'horitzó limitat del nostre univers personal.

Pensem que "aquella persona que ens pot portar, al nostre entendre, complicacions es pot convertir en el nostre company per a poder sortir de l'error o dur-nos a una realitat millor. De vegades podem tenir por d'escoltar, perquè, en el fons, tenim por d'admetre el nostre fracàs, els nostres errors, la nostra manca de visió, la nostra responsabilitat", diu el bisbe de Vic en la seva darrera carta pastoral.

Sortir de la nostra pàtria en el món de l'alteritat implica arribar a un port i una llar distinta, en un món personal transfigurat. Per això Lévinas sempre va preferir Abraham (el que és flexible, disponible i surt vers el canvi, vers la terra promesa) que Ulisses (el que vol retornar a casa seva, al que ja coneix).

Cal posar-se en lloc de l'altre, pensant que tota persona té quelcom de valuós de la qual podem aprendre. El viatge vers l'altre no ha de ser per conquerir-lo sinó per trobar-lo, per trobar-nos. I diu Romà Casanova: "escoltar significa sortir del meu 'jo' que, com un castell amb els seus murs, pensa que hi ha una porta per accedir-hi i que jo sóc l'únic que copso la realitat".

Per això, cal que fugim dels prejudicis, amb el qual prejutgem persones i idees. L'ètica implica superar una visió al·lèrgica de l'altre, la fusió (anul·lar-nos en la massa) i la indiferència i també hauria de derivar en un punt fonamental per la vida en aquest món: l'amistat.

Per Aristòtil no es pot ser feliç sense amics. I afegia que hi ha tres tipus d'amistat: la que es basa en la utilitat, la que es basa en el plaer i la que es basa a compartir maneres d'entendre la vida. La utilitat, buscar beneficis, l'aprofitament el qui s'acosta a l'altre amb segons intencions, no és pas d'entrada quelcom maliciós, és propi de tantes enteses en la vida social, però el cor de l'ésser humà necessita a vegades fugir de les xarxes de la utilitat i del profit, per a escapar-se, com qui surt de sota l'aigua buscant l'oxigen, a les relacions basades en la gratuïtat

L'estiu facilita el segon tipus d'amistat, el que neix d'activitats esportives, festives o turístiques. No deixa de ser una amistat que pot desaparèixer fàcilment, una vegada l'activitat cessa o la persona canvia de gustos.

En un món marcat per una creixent soledat o superficialitat i virulència en les relacions (xarxes socials), l'amistat profunda és més necessària que mai. L'amistat superior és aquella unió de dues persones que comparteixen una manera semblant de veure la vida, i aquesta és la verdadera amistat en el sentit propi de la paraula. Una persona que trobar-se amb ella possibiliti buidar l'anima, que representi un autèntic bàlsam a la sovint feridora rutina humana. Normalment, aquest tipus d'amistat és escassa, però cal buscar-la. Passa pocs cops en la vida però és genial: passar de l'altre versl'amic, i integrar-ho tot en un nosaltres.

Publicat a L'ENLLAÇ DELS ANOIENCS el 19 d'octubre de 2019

El viaje hacia al mundo del otro

Siempre he pensado que durante el curso del año tendríamos que apropiarnos de actitudes propias de la temporada vacacional que nos ayudaran en el transcurso de la rutina anual. Una de ellas es que sin duda el sosiego estival propicia nuevos conocimientos, diálogo y amistad, que quizás el resto del año, en el bullicio de las obligaciones encadenadas, no lo facilitan tanto.

No siempre es fácil romper la pared de vidrio de la desconocimiento, pide una cierta flexibilidad y sobre todo saber escuchar y dialogar.

Y esto es un esfuerzo. Lo es más en estos tiempos convulsos. Acoger al otro, el otro tal como es, no cómo querríamos que fuera o cómo creemos que es. El otro es aquel que ya está relegado a la tercera persona gramatical, aquel él o ella o ellos o ellas que no se deja integrar en la segunda persona, el nosotros.

La alteridad siempre nos provoca un choque, un cuestionamiento (el extraño que nos hace sentir extraños a nosotros mismos y provoca la alergia a la alteritat que hablaba Lévinas). Una alergia que puede ser superada rompiendo el horizonte limitado de nuestro universo personal.

Pensamos que "aquella persona que nos puede traer, a nuestro entender, complicaciones se puede convertir en nuestro compañero para poder salir del error o llevarnos a una realidad mejor. A veces podemos tener miedo de escuchar, porque, en el fondo, tenemos miedo de admitir nuestro fracaso, nuestros errores, nuestra carencia de visión, nuestra responsabilidad", dice el obispo de Vic en su última carta pastoral.

Salir de nuestra patria hacia la alteridad implica llegar a un puerto y un hogar distinto, en un mundo personal transfigurat. Por eso Lévinas siempre prefirió Abraham (el que es flexible, disponible y sale hacia el cambio, hacia la tierra prometida) que Ulises (el que quiere devolver a su casa, a lo que ya conoce).

Hay que ponerse en lugar del otro, pensando que toda persona tiene algo de valioso de la cual podemos aprender. El viaje hacia el otro no tiene que ser para conquistarlo sino para encontrarlo, para encontrarnos. Y dice Román Casanova: "escuchar significa salir de mi 'yo' que, como un castillo con sus muros, piensa que hay una puerta para acceder y que yo soy el único que capto la realidad".

Por eso, hace falta huir de los prejuicios, con los que prejuzgamos personas e ideas. La ética implica superar una visión alérgica del otro, la fusión (anularnos en la masa) y la indiferencia y también tendría que derivar en un punto fundamental por la vida en este mundo: la amistad.

Para Aristóteles no se puede ser feliz sin amigos. Y añadía que hay tres tipos de amistad: la que se basa en la utilidad, la que se basa en el placer y la que se basa a compartir maneras de entender la vida. La utilidad, buscar beneficios, el aprovechamiento quien se acerca en el otro con según intenciones, no es  de entrada algo malicioso, es propio de tantas ententes en la vida social, pero el corazón del ser humano necesita a veces huir de las redes de la utilidad y del provecho, para escaparse, como quien sale de bajo el agua buscando el oxígeno, en las relaciones basadas en la gratuidad.

El verano facilita el segundo tipo de amistad, el que nace de actividades deportivas, festivas o turísticas. No deja de ser una amistad que puede desaparecer fácilmente, una vez la actividad cesa o la persona cambia de gustos.

En un mundo marcado por una creciente soledad o superficialidad y virulencia en las relaciones (redes sociales), la amistad profunda es más necesaria que nunca. La amistad superior es aquella unión de dos personas que comparten una manera parecida de ver la vida, y esta es la verdadera amistad en el sentido propio de la palabra. Una persona que encontrarse con ella posibilite vaciar el alma, que represente un auténtico bálsamo a la hiriente rutina humana. Normalmente, este tipo de amistad es escasa, pero hay que buscarla. Pasa pocas veces en la vida pero es genial: pasar del otro hacia el amigo, e integrarlo todo en un nosotros.

La Sagrada Família d'Igualada 1969-2019

Dissabte vinent farà exactament 50 anys que es va obrir l’església parroquial de la Sagrada Família. És, sens dubte, un edifici singular d’Igualada, segurament el màxim exponent que tenim (cementiri nou, a part) d’edifici d’arquitectura contemporània.

Molts desconeixen que el projecte fou realitzat per un equip d’arquitectes de primera línia, el format per Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay (MBM), representants de l’anomenada Escola de Barcelona.

El grup MBM s’inspirà en el neo-realisme italià, que trionfava a nivell internacional i els aires renovadors de l’Església, amb el Papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II. 

El plantejament arquitectònic, paral·lel als nous aires socials i eclesials del moment, era profundament reflexiu i es basava en l'austeritat formal i decorativa, la utilització dels materials estrictament necessaris i propers, i l'absència de falsejaments i recobriments. Les idees bàsiques de l’Escola de Barcelona estan expressades en l’edifici. Fou un moviment fonamentalment realista, intentant de crear una visió crítica de l’ambient sociopolític en el qual es movien; i a partir d’uns replantejaments formals de l’obra buscaven trencar amb els codis del moment. Utilitzaren, doncs, els materials que tenien a l’abast, com ara la uralita, el totxo vist o el formigó. 

No amagarem que l’obertura de l’església l’any 1969 fou polèmica: l’edifici costà d’acceptar per la feligresia, i a molta gent encara els costa. Suposava un trencament radical amb l’arquitectura religiosa anterior.

El recordat Amadeu Caballé, cronista esplèndid de la vida local, ho expressava així l’any 1969: la Sagrada Família és“una església aixecada de nova planta, davant els ulls astorats dels igualadins, amb tota una arquitectura plenament funcional i sense la més lleu concessió a les coses superflues i innecessàries. Un temple que ha provocat i provoca llargues controvèrsies, essent pocs els qui hi estan conformes. Més aviat diria que el que hom denuncia és que és poc adient al que ha de ser una església”, escrivia. Entre les crítiques, un cert aire industrial mancat de formes agradables: era coneguda com l’església “dels totxos”.

Més enllà de l’opinió entusiasta o negativa que l’edifici mereixi, hi ha quelcom que voldria destacar. La primera, la Sagrada Família com espai celebratiu. La nau central pot semblar freda i buida, però és un magnífic lloc per reunir a l’assemblea cristiana. El mateix Caballé afirmava quelcom que és veritat, l’església guanya quan s’hi celebra l’eucaristia: “les vestimentes sacerdotals, les tovalles de l’altar, la lluïssor metàl·lica del calze, els canelobres i les flametes dels ciris encesos ho varien tot, donant-hi nova visualitat. La petita proporció de color que tots aquests elements aporten al conjunt trenca l’ampla uniformitat de la paret i per contrast, també visual, enriqueixen el material d’obra que ara agafa una agradable tonalitat”.

Són 50 anys però hem de pensar en el futur. En l’àmbit material, a l’església de la Sagrada Família li toca posar-se al dia, lluir i polir el deteriorament -superficial però real- que l’edifici ha patit en mig segle. També pensar com millorar l’il·luminació interior i els sistemes de calefacció i refrigeració, avui molt deficients. Crec que ambdues coses milloraran molt la realitat present.

Publicat a l'ENLLAÇ DELS ANOIENCS el 10 de gener de 2019

El temple la Sagrada Família d'Igualada: 50 anys

Fou el 12 de gener de 1969, llavors festivitat de la Sagrada Família, el dia que, segons la crònica, “la ciutat d’Igualada va viure un esdeveniment extraordinari, no molt freqüent en la història d’una població, la Benedicció i dedicació d’un nou Temple Parroquial al servei de la glòria de Déu i per la santificació dels homes”.

Aquell dia, el bisbe de Vic Dr. Ramon Masnou i Boixeda, concelebrà l’Eucaristia amb els tres rectors de la ciutat, entre d’altres, i la presència de 800 fidels que van omplir el nou recinte sagrat. Fou la primera missa i alguns de vosaltres ja hi éreu.

La nova parròquia, la més jove d’Igualada, havia estat erigida l’any 1954, utilitzant  des de llavors com a temple l’església de les Carmelites (llavors a l’avinguda Barcelona), però resultava completament insuficient. La ciutat creixia imperiosament cap al nord: el mateix dia es van beneir els blocs de pisos de la Sagrada Família, de la cooperativa de Sant Bartomeu, promoguts per Mn. Josep Còdol, que donaven llar a 300 famílies. Temple i blocs van créixer units: “temple, llars dels fills de Déu. Estatge: dret fonamental de la persona humana, filla de Déu”, s’escrivia en aquelles dates.

L’església, de prestigiosos arquitectes barcelonins, està realitzada amb un estil auster, funcional i segons els cànons ideològics de l’època. A molts els costa, altres l’admiren. Però és el nostre temple i ja forma part de la nostra vida. És el lloc on molts preguem, celebrem, ens reconciliem amb Déu i on creixem en la nostra vida de fe. Aquí durant mig segle hem plorat, rigut, alegrat, estimat…

Era 1969. El temple s’inaugurava amb l’esperança de la renovació conciliar i de ser el temple de referència de la Igualada jove, la de la ciutat que creixia i s’expandia.  Algunes expectatives s’han complert i altres no. En cinquanta anys les coses han canviat molt i la nostra societat ha viscut un accelerat procés de secularització que fa gran part de la població visqui aliena a la vida de l’Església. La fe cristiana, abans pilar fonamental de la vida de moltes famílies; en aquest temps s’ha evaporat, en gran part, de l’ambient domèstic i social.

Tot i això, l’avui de la Sagrada Família és la d’una parròquia viva: amb nombrosos feligresos, també amb famílies, joves i infants; i amb molts membres actius que presten un fonamental voluntariat en diversos grups i serveis. Tanmateix no podem obviar que estem en un canvi d’època. I que les dificultats augmenten. Ens caldrà afrontar nous reptes perquè la comunitat segueixi viva, perquè sigui el lloc de referència per a les noves generacions i la Sagrada Família continuï essent un “oasi de pietat”, com diuen els goigs, enmig d’aquesta nova Igualada, entre diversa, recelosa i indiferent. Que la Sagrada Família i, també, tots els sacerdots, benefactors i feligresos que hem acomiadat en aquests cinquanta anys i que ja gaudeixen de la glòria ens hi ajudin.

Publicat al Full Dominical d'Igualada el 6 de gener de 2019

50 anys dels pisos de Mn. Codol

En un article anterior parlàvem del context de la promoció eclesial d’habitatge en el segle XX, en ocasió d’una efemèride del que suposà el naixement del cor del Poble Sec d’Igualada tal i com el coneixem avui en dia: el proper mes de gener farà 50 anys de la inauguració del temple de la Sagrada Família i de la benedicció del bloc de “vivendes Sagrada Família”, promogut per la Cooperativa de Sant Bartomeu (popularment, “els pisos de mossèn Codol”). També el mateix dia es van beneir els pisos de la Cooperativa de la Mare de Déu de Lourdes de Montbui (popularment, “la muralla” o “los pisos del cura”)

Avui ocupem-nos de la història d’aquesta iniciativa eclesial, amb la informació que m’han proporcionat Ventura Orpinell i Joan Vila, bons coneixedors del tema. Era un context en què a Igualada no es trobaven pisos, ni barats ni cars.

Cada diumenge al matí es feia una reunió al Casal Interparroquial del grup dels “Cursets de Cristiandat”, de la qual n’era consiliari Mn. Josep Còdol. Aquest sacerdot igualadí, coneixia els problemes de molta gent nouvinguda, amb situació molt precària d’altres províncies i a qui resultava difícil trobar una llar assequible. Al mateix temps, es va veure convenient també la iniciativa per a molta de la població local.

Ell presentà al grup un promotor del cooperativisme cristià -de cognom Fusté- i dels contactes, especialment a través de Ventura Orpinell, en va sortir el projecte de 120 pisos a l’avinguda de Barcelona i 150 a Santa Margarida de Montbui.

Aquest només fou el principi d’una empresa que difícilment avui es veuria amb empenta per a tirar-la endavant, i que Igualada ha de saber reconèixer l’empenta que Mn. Josep Còdol hi va saber donar.

Requisit indispensable per a sol·licitar en ferm els ajuts per a la construcció, i per fer la sol·licitud al “Ministeri de Vivenda”, era la de disposar dels solars necessaris. Després de veure solars, la “Cooperativa de Sant Bartomeu” va considerar els millors, els actuals i els va comprar. Llavors eren coneguts com els solars de les torres, referint-se a les torres d’alta tensió que hi havia plantades a l’actual Avinguda Barcelona.

La família Borràs Marsans -fa pocs dies hem acomiadat a la Montserrat- considerà que, havent-se realitzat l’operació de la cooperativa, aquell moment era el moment més propici per a donar els terrenys necessaris per a construir el temple parroquial de la Sagrada Família. Les obres del bloc i de l’església van anar paral·leles.

De mica en mica, es va anar propagant la idea que a Igualada es constituiria una cooperativa per tal de construir pisos socials. Es va constituir una junta gestora, encapçalada per Josep Llansana Torrents, i -en el context dels anys seixanta- la Guàrdia Civil va investigar alguns membres de la junta per conèixer la seva afiliació política.

Durant una colla de dies, a la tarda, quan la gent ja havia acabat la jornada de treball, moltes persones es van inscriure com a socis cooperativistes. Se’ls entregava una papereta, en la qual figurava a més del nom, cognoms i dades personals de cadascú, el número de soci. El nombre de socis cooperativistes va créixer desorbitadament. 

Constituida la cooperativa, la fins aleshores Junta Gestora va quedar abolida, i en el seu lloc començà a funcionar la Cooperativa de vivendes de Sant Bartomeu, de la qual en fou el primer president, Ramon Grau.

En el cas d’Igualada, finalment s’optà d’acord amb l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, de l’Ajuntament, de construir uns blocs, per una altura en vertical corresponent a 12 pisos, i en horitzontal els que ocupen 10 pisos per planta.

Tot i que no van faltar dificultats econòmiques, el projecte va tirar endavant. En aquells temps, molts socis de la cooperativa no disposaven de la quantitat prevista per fer front a la construcció inicial dels habitatges, i per això es va demanar un crèdit a la Caixa d’Estalvis Provincial de Catalunya.

La benedicció dels pisos fou el 12 de gener de 1969 i s’hi començà a viure cap a la primavera del mateix any. Una pàgina important de la història del Poble Sec.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 20 de desembre de 2018