Una postura intermèdia fou la del difunt Enric Tous Carbó -d’ascendència igualadina i que passà “els millors anys de la seva vida” a la nostra ciutat, autor de l’edifici de Banca Catalana a la Diagonal, ara l’editorial Planeta— en les seves memòries afirma “l’obra feta fins ara a la manera de Gaudí impressiona” (p.381) i en una entrevista a l’Avenç recordà que ell fou un dels firmants contra la continuïtat del temple, que segueix essent crític amb el temple, però que “se’ls ha de felicitar, perquè realment han fet una obra que és impressionant” i "contra el que diu en Bohigas, van trobar alguns plànols, i fins i tot les maquetes que estaven amagades” (després de la guerra es refereix).
Tot aquest debat i la postura a ultrança d’Oriol Bohigas ha provocat una controvèrsia que recentment ha tingut un efecte rebot envers la Sagrada Família d’Igualada, obra de Bohigas i de l’equip MBM. L’arquitecte, novel·lista i advocat barceloní Jordi Cabré Trias és des de fa anys una de les més plomes més crítiques contra Bohigas i els seus atacs a la basílica gaudiniana. El proppassat setembre titulà un article ‘Enderroquem la Sagrada Família’, però no la de Gaudí sinó la de Bohigas. És a dir la igualadina. Les seves paraules són també gruixudes: “blasfèmia”, “heretgia”, “indigència”, “una veritable granja de pollastres, ni més ni menys, amb llums escalfadores penjant del sostre perquè l’aviram no passi fred, i uns barrots a les finestres que anticipen Lledoners i Can Brians i la condemna al foc etern. Un racó de món on perdre no només la fe en Déu sinó en la vida”.
Eloi Aran, arquitecte que escriu a Catalunya Religió, ha fet una contesta més racional i respectuosa a l’article de Cabré, contextualitzant el temple amb els corrents ideològics de l’època. El titular de la seva resposta és provocatiu: ’L’església més esgarrifosa de Catalunya?’. Jo com a rector i responsable del temple igualadí vaig traslladar aquestes idees com a curiositat al butlletí parroquial demanant a la feligresia que n’opinava del temple, i un arquitecte assidu a la parròquia ha donat una interessant opinió: “la nostra no és una església per fer fotografies per emmarcar, és per viure-la, quasi no te n’adones que hi és, però hi és i t’ajuda, una gran virtut arquitectònica, sortir del mig. No és estrident, no crida molt l’atenció, però ajuda a la serenor. No té formes impossibles i grandiloqüents, però té formes simples i suaus que afavoreixen la pau. No té línies amb punxes que porten la mirada qui sap on, més aviat és la llum que baixa de dalt i que tot ho impregna. No necessita durant el dia llum artificial perquè hi hagi claror, és la llum del sol la que il·lumina, és una església clara i càlida. No hi ha materials luxosos i tenebrosos, però tenim parets de totxo ben col·locat que conviden a l’alegria dels colors clars i els materials autèntics, no simples revestiments. No hi ha llocs foscos i amagats, sempre saps per on anar i els espais són diàfans. No és una església uniforme, pots trobar un lloc adient per a tu, assegut en les capelles laterals, al bell mig de la “nau” principal, sota els passos intermedis, o dret en mig de les columnes. Pel que fa a l’aspecte exterior, es veu clarament que és una església amb el seu campanar que sobresurt de la resta de volums. No és grollera, té una imatge harmoniosa i de bon gust amb el seu totxo de color suau. I una cosa molt important, no cansa, al contrari, cada vegada és més nostra”. Idees per un debat.
