Ignorància oceànica

Ho va resumir un president del govern espanyol visitant una escola durant una campanya electoral fa uns anys: más gimnasia y menos religión. 

La pretensió de determinades corrents polítiques d’unificar tot el sistema educatiu en un sola xarxa que anul·li la llibertat educativa i que, entre moltes altres notes, té com a característiques la del laïcisme imperant: la dimensió espiritual de l’ésser humà no existeix i, si existeix, fem veure com si no hi fos.

La pretensió que el laïcisme és neutre és completament falsa i -diguem’ho clar- la malvolença es concentra contra la religió catòlica. Si un monjo budista fa una xerrada en un institut públic, molts ho consideraran enriquidor; si s’atreveix a proposar-la un representant catòlic les protestes arribaran a TV3. 

Avui el panorama de les noves generacions respecte al patrimoni cristià d’occident és desolador, fins al punt que un pensador català l’ha definit com a “ignorància oceànica”. Sota la bandera del laïcisme hi ha un empobriment cultural generalitzat, molt diferent al que es viu a altres països com Itàlia.

Sense cultura religiosa no es pot entendre el 80% del patrimoni històric i artístic del nostre continent: no se saben distingir les principals escenes de la pintura occidental (si no se sap qui era David i Goliat, Adam i Eva, o Maria i Jesús), ni l’escultura ni els principals edificis, si no se sap que és una catedral o una església. Com explicarem la Sagrada Família?

Molts no saben que se celebra per Nadal o Pasqua, perquè el Carnaval és abans de la Quaresma i acaba passant com en un municipi anoienc que fan les Caramelles el Diumenge de Rams. D’aquí a barrejar halloween, Nadal, Buda i Sant Pancraç com fan certs hipermercats orientals hi ha un pas, o a qualificar al pessebre com un “símbol nazi” com digué orgullosament un universitari en un mitjà de comunicació.

Sense cultura religiosa no es pot entendre milers de pàgines de la literatura universal, des de la Divina Compedia passant pels Germans Karamazov fins al Quixot. Els professors d’història i d’història de l’art han de donar informació suplementària perquè els alumnes entenguin quelcom dels continguts de les seves matèries…

La història del món, d’Europa, d’Espanya i de Catalunya no es pot entendre sense la fe cristiana: com es pot explicar que és un Concili o la reforma protestant sense un mínim de cultura?. 

Mentrestant, molts professors de religió a la pública viuen atemorits per equips docents que els veuen com una espècie de quintacolumnistes al discurs laïcista oficial: l’escola ha de ser laica i, per tant, no es parla de religió: más gimnasia y menos religión. 

La religió té diverses dimensions, una vivencial, doctrinal i existencial (pròpia de la catequesi, resposta lliure a les preguntes claus de l’existència humana) i la dimensió cultural i formativa. Conèixer la religió és l’única manera d’optar lliurement i raonablement a favor o en contra, opció seriosa i que s’ha de fer amb coneixement de causa. Un gran socialista francès, Jean Jaurés, escrivia al seu fill: “no cal ser un geni per comprendre que només són veritablement lliures de no ser cristians els qui tenen la facultat de ser-ho, perquè en cas contrari la ignorància els obligarà a la irreligió”.

La ignorància ens fa més esclaus, més dependents, menys lliures, més manipulables i més pobres. Potser es el que volen alguns.