La Sagrada Família d'Igualada 1969-2019

Dissabte vinent farà exactament 50 anys que es va obrir l’església parroquial de la Sagrada Família. És, sens dubte, un edifici singular d’Igualada, segurament el màxim exponent que tenim (cementiri nou, a part) d’edifici d’arquitectura contemporània.

Molts desconeixen que el projecte fou realitzat per un equip d’arquitectes de primera línia, el format per Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay (MBM), representants de l’anomenada Escola de Barcelona.

El grup MBM s’inspirà en el neo-realisme italià, que trionfava a nivell internacional i els aires renovadors de l’Església, amb el Papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II. 

El plantejament arquitectònic, paral·lel als nous aires socials i eclesials del moment, era profundament reflexiu i es basava en l'austeritat formal i decorativa, la utilització dels materials estrictament necessaris i propers, i l'absència de falsejaments i recobriments. Les idees bàsiques de l’Escola de Barcelona estan expressades en l’edifici. Fou un moviment fonamentalment realista, intentant de crear una visió crítica de l’ambient sociopolític en el qual es movien; i a partir d’uns replantejaments formals de l’obra buscaven trencar amb els codis del moment. Utilitzaren, doncs, els materials que tenien a l’abast, com ara la uralita, el totxo vist o el formigó. 

No amagarem que l’obertura de l’església l’any 1969 fou polèmica: l’edifici costà d’acceptar per la feligresia, i a molta gent encara els costa. Suposava un trencament radical amb l’arquitectura religiosa anterior.

El recordat Amadeu Caballé, cronista esplèndid de la vida local, ho expressava així l’any 1969: la Sagrada Família és“una església aixecada de nova planta, davant els ulls astorats dels igualadins, amb tota una arquitectura plenament funcional i sense la més lleu concessió a les coses superflues i innecessàries. Un temple que ha provocat i provoca llargues controvèrsies, essent pocs els qui hi estan conformes. Més aviat diria que el que hom denuncia és que és poc adient al que ha de ser una església”, escrivia. Entre les crítiques, un cert aire industrial mancat de formes agradables: era coneguda com l’església “dels totxos”.

Més enllà de l’opinió entusiasta o negativa que l’edifici mereixi, hi ha quelcom que voldria destacar. La primera, la Sagrada Família com espai celebratiu. La nau central pot semblar freda i buida, però és un magnífic lloc per reunir a l’assemblea cristiana. El mateix Caballé afirmava quelcom que és veritat, l’església guanya quan s’hi celebra l’eucaristia: “les vestimentes sacerdotals, les tovalles de l’altar, la lluïssor metàl·lica del calze, els canelobres i les flametes dels ciris encesos ho varien tot, donant-hi nova visualitat. La petita proporció de color que tots aquests elements aporten al conjunt trenca l’ampla uniformitat de la paret i per contrast, també visual, enriqueixen el material d’obra que ara agafa una agradable tonalitat”.

Són 50 anys però hem de pensar en el futur. En l’àmbit material, a l’església de la Sagrada Família li toca posar-se al dia, lluir i polir el deteriorament -superficial però real- que l’edifici ha patit en mig segle. També pensar com millorar l’il·luminació interior i els sistemes de calefacció i refrigeració, avui molt deficients. Crec que ambdues coses milloraran molt la realitat present.

Publicat a l'ENLLAÇ DELS ANOIENCS el 10 de gener de 2019

El temple la Sagrada Família d'Igualada: 50 anys

Fou el 12 de gener de 1969, llavors festivitat de la Sagrada Família, el dia que, segons la crònica, “la ciutat d’Igualada va viure un esdeveniment extraordinari, no molt freqüent en la història d’una població, la Benedicció i dedicació d’un nou Temple Parroquial al servei de la glòria de Déu i per la santificació dels homes”.

Aquell dia, el bisbe de Vic Dr. Ramon Masnou i Boixeda, concelebrà l’Eucaristia amb els tres rectors de la ciutat, entre d’altres, i la presència de 800 fidels que van omplir el nou recinte sagrat. Fou la primera missa i alguns de vosaltres ja hi éreu.

La nova parròquia, la més jove d’Igualada, havia estat erigida l’any 1954, utilitzant  des de llavors com a temple l’església de les Carmelites (llavors a l’avinguda Barcelona), però resultava completament insuficient. La ciutat creixia imperiosament cap al nord: el mateix dia es van beneir els blocs de pisos de la Sagrada Família, de la cooperativa de Sant Bartomeu, promoguts per Mn. Josep Còdol, que donaven llar a 300 famílies. Temple i blocs van créixer units: “temple, llars dels fills de Déu. Estatge: dret fonamental de la persona humana, filla de Déu”, s’escrivia en aquelles dates.

L’església, de prestigiosos arquitectes barcelonins, està realitzada amb un estil auster, funcional i segons els cànons ideològics de l’època. A molts els costa, altres l’admiren. Però és el nostre temple i ja forma part de la nostra vida. És el lloc on molts preguem, celebrem, ens reconciliem amb Déu i on creixem en la nostra vida de fe. Aquí durant mig segle hem plorat, rigut, alegrat, estimat…

Era 1969. El temple s’inaugurava amb l’esperança de la renovació conciliar i de ser el temple de referència de la Igualada jove, la de la ciutat que creixia i s’expandia.  Algunes expectatives s’han complert i altres no. En cinquanta anys les coses han canviat molt i la nostra societat ha viscut un accelerat procés de secularització que fa gran part de la població visqui aliena a la vida de l’Església. La fe cristiana, abans pilar fonamental de la vida de moltes famílies; en aquest temps s’ha evaporat, en gran part, de l’ambient domèstic i social.

Tot i això, l’avui de la Sagrada Família és la d’una parròquia viva: amb nombrosos feligresos, també amb famílies, joves i infants; i amb molts membres actius que presten un fonamental voluntariat en diversos grups i serveis. Tanmateix no podem obviar que estem en un canvi d’època. I que les dificultats augmenten. Ens caldrà afrontar nous reptes perquè la comunitat segueixi viva, perquè sigui el lloc de referència per a les noves generacions i la Sagrada Família continuï essent un “oasi de pietat”, com diuen els goigs, enmig d’aquesta nova Igualada, entre diversa, recelosa i indiferent. Que la Sagrada Família i, també, tots els sacerdots, benefactors i feligresos que hem acomiadat en aquests cinquanta anys i que ja gaudeixen de la glòria ens hi ajudin.

Publicat al Full Dominical d'Igualada el 6 de gener de 2019