L'habitatge, problemes vells i nous

Arriba un moment del recorregut vital de les persones que per seguir creixent cal plantejar-se l’accés a un habitatge, per formar una família o, simplement, independitzar-se de la llar paterna i començar a viure una vida diferent de l’anterior.

Aquest problema és avui molt greu en moltes parts de Catalunya, a Barcelona i també a Igualada: la dificultat de trobar pisos a preus raonables s’ha convertit per a moltes persones en missió impossible, i ja és una de les primeres preocupacions dels ciutadans. També l’augment dels lloguers dificulta l’accés a una vivenda digna.

Aquest és un vell problema que ha viscut moments d’autèntica emergència social, amb el creixement de la classe obrera, i els grans processos d’immigració, als segles XIX i XX. Sens dubte, una vivenda adequada ha format part de les reivindicacions del moviment obrer des del seu principi.

Avui, des de molts àmbits, es despatxa superficialment i de manera negativa el paper social de l’Església al segle XX al nostre país, però la figura i la tasca del sacerdot igualadí Josep Còdol i Margarit per promoure vivenda social no és pas un fet aïllat. L’Església en fou una de les grans promotores en moments de gran dificultat i tant de bo, els diferents estaments de la societat civil recuperessim l’esperit cooperativista per fer front a aquest problema, vell i nou alhora.

A partir de la primera encíclica social, Rerum Novarum de Lleó XIII (1883), el món catòlic va posar en pràctica les seves directrius, una història una mica oblidada. En el primer terç del segle XX, abans de la Guerra Civil, entitats diocesanes o del sindicalisme dels Cercles Catòlics Obrers van participar en l’organització i promoció de cooperatives de cases barates en diferents punts de la geografia espanyola. A Madrid, la Constructora Benèfica va construir un barri sencer, El Pacífico.

Durant la postguerra, es van crear nombrosos patronats vinculats a les diòcesis, especialment en parròquies de barris obrers, a través de l’Acció Catòlica de Dirigents, Càritas, l’HOAC, la JOC. Entre ells, a Catalunya, destaca el Patronat de Vivendes del Congrés Eucarístic; la cooperativa del Sagrat Cor al Poblenou, o la Cooperativa gracienca de vivendes (aquestes dues darreres vinculades a les parròquies dels respectius barris).

La promoció eclesial de vivendes, per tant, va tenir el seu paper específic en la problemàtica de l’habitatge obrer. Evidentment no va ser l’únic àmbit des d’on es van abordar aquestes necessitats. També ho fou l’Estat, especialment a través de la Obra Sindical del Hogar (a Igualada, el nucli original del barri de Montserrat, 420 vivendes); les cooperatives de cases barates d’origen sindical obrer (abans de la guerra); les promocions d’empreses (des de les colònies fabrils, a blocs de pisos com Punto Blanco), les entitats de crèdit (les Caixes) i també la iniciativa privada. No oblidem també el fenomen del barraquisme i de l’autoconstrucció, freqüent al segle passat.

Tot això m’hi ha fet pensar i estudiar-ho en l’efemèride del naixement d’un punt neuràlgic del barri del Poble Sec d’Igualada: el proper cinquantenari de la consagració del temple parroquial de la Sagrada Família (12 de gener de 1969) i de la benedicció del bloc de la Sagrada Família, edificat per la Cooperativa de Sant Bartomeu (popularment“els pisos de mossèn Codol”). Continuarà.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 8 de novembre de 2018

Només qui estima se salva

Els catequistes solen ensenyar aquest afegitó als Manaments de la Llei de Déu: “els Deu Manaments es resumeixen en dos: estimar Déu sobre totes les coses i els altres com a tu mateix”. Aquest és el tema de l’evangeli d’avui.

Amb la resposta de Jesús al Mestre de la Llei, ens posa al centre de la nostra vida l’amor. L’ésser humà es realitza estimant, realitzant la petjada divina en nosaltres: som Imatge i Semblança de l’Amor Infinit.

L’amor al què estem cridats s’expressa en dues direccions: vers Déu i vers el proïsme. Tota la nostra vida cristiana és un continu sortir d’estar centrats en nosaltres mateixos, sortir cap a Déu i els altres. És la millor manera de curar-nos de les malalties de l’ànima: no cansar-nos de sortir. Ens retrobem a nosaltres mateixos estimant a Déu i als altres.

El primer dels manaments es dirigeix a Déu. Posar a Déu al centre de les nostres vides és un procés que durarà tota la nostra vida. Ens diu Sant Antoni de Pàdua: “estima, doncs, totalment i no només parcialment. Ja que Déu no té parts; Ell està sencer en totes parts. No vol compartir el teu ésser amb altres..”. Estimar a Déu per sobre de tot és un camí de “desidolatrizació” de tot allò finit que adorem o venerem i que no ho mereix. 

Tots hem de triar entre posar-nos al centre o posar a Déu, i rere Déu sempre estan els altres. Estimar Déu no és una tesi doctrinal, ni una cosa abstracta, no són paraules, són fets. Fets concrets de la vida humana. Fets d’amor i pietat a Déu, i d’amor i pietat vers els altres sense exclusions: “Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1 Jn 4, 19-20). Estimant als altres; estimes a Déu:  “perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m (…). Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mt 25, 35-36.40). Alimenta, abraça, acull, vesteix, consola, escolta, ajuda i trobaràs a Déu.

Publicat al Full Dominical d'Igualada el 4 de novembre de 2018