dimarts, 1 de desembre del 2020

De la Sagrada Família de Barcelona a la d'Igualada

El debat sobre la continuïtat o no de la Sagrada Família de Barcelona és vell. Alguns arquitectes van demanar que s’aturessin les obres en una carta a La Vanguardia en 1965, afirmant -entre altres coses- que no es podia dir que fos una obra de Gaudí per la desaparició dels plànols durant la guerra. Amb el temps alguns d’aquests professionals rectificaren (Oriol Tusquets va escriure com vam poder equivocar-nos tant?) i s’han mostrat favorables al temple, altres segueixen amb les seves postures. Un d’ells és Oriol Bohigas que des dels anys cinquanta manté una fixació contra la construcció del temple expiatori, al que ha dedicat al llarg de la seva trajectòria gruixudes paraules: vergonya mundial, fals Gaudí, obra que fa ‘carca’ a Barcelona, error social, vòmit del catolicisme. Amb aquests adjectius hom té dret a pensar si l’únic problema de la Sagrada Família és la seva arquitectura o el fet que sigui un temple…


Una postura intermèdia fou la del difunt Enric Tous Carbó -d’ascendència igualadina i que passà “els millors anys de la seva vida” a la nostra ciutat, autor de l’edifici de Banca Catalana a la Diagonal, ara l’editorial Planeta— en les seves memòries afirma “l’obra feta fins ara a la manera de Gaudí impressiona” (p.381) i en una entrevista a l’Avenç recordà que ell fou un dels firmants contra la continuïtat del temple, que segueix essent crític amb el temple, però que “se’ls ha de felicitar, perquè realment han fet una obra que és impressionant” i "contra el que diu en Bohigas, van trobar alguns plànols, i fins i tot les maquetes que estaven amagades” (després de la guerra es refereix).

Tot aquest debat i la postura a ultrança d’Oriol Bohigas ha provocat una controvèrsia que recentment ha tingut un efecte rebot envers la Sagrada Família d’Igualada, obra de Bohigas i de l’equip MBM. L’arquitecte, novel·lista i advocat barceloní Jordi Cabré Trias és des de fa anys una de les més plomes més crítiques contra Bohigas i els seus atacs a la basílica gaudiniana. El proppassat setembre titulà un article ‘Enderroquem la Sagrada Família’, però no la de Gaudí sinó la de Bohigas. És a dir la igualadina. Les seves paraules són també gruixudes: “blasfèmia”, “heretgia”, “indigència”, “una veritable granja de pollastres, ni més ni menys, amb llums escalfadores penjant del sostre perquè l’aviram no passi fred, i uns barrots a les finestres que anticipen Lledoners i Can Brians i la condemna al foc etern. Un racó de món on perdre no només la fe en Déu sinó en la vida”.

Eloi Aran, arquitecte que escriu a Catalunya Religió, ha fet una contesta més racional i respectuosa a l’article de Cabré, contextualitzant el temple amb els corrents ideològics de l’època. El titular de la seva resposta és provocatiu: ’L’església més esgarrifosa de Catalunya?’. Jo com a rector i responsable del temple igualadí vaig traslladar aquestes idees com a curiositat al butlletí parroquial demanant a la feligresia que n’opinava del temple, i un arquitecte assidu a la parròquia ha donat una interessant opinió: la nostra no és una església per fer fotografies per emmarcar, és per viure-la, quasi no te n’adones que hi és, però hi és i t’ajuda, una gran virtut arquitectònica, sortir del mig. No és estrident, no crida molt l’atenció, però ajuda a la serenor. No té formes impossibles i grandiloqüents, però té formes simples i suaus que afavoreixen la pau. No té línies amb punxes que porten la mirada qui sap on, més aviat és la llum que baixa de dalt i que tot ho impregna. No necessita durant el dia llum artificial perquè hi hagi claror, és la llum del sol la que il·lumina, és una església clara i càlida. No hi ha materials luxosos i tenebrosos, però tenim parets de totxo ben col·locat que conviden a l’alegria dels colors clars i els materials autèntics, no simples revestiments. No hi ha llocs foscos i amagats, sempre saps per on anar i els espais són diàfans. No és una església uniforme, pots trobar un lloc adient per a tu, assegut en les capelles laterals, al bell mig de la “nau” principal, sota els passos intermedis, o dret en mig de les columnes. Pel que fa a l’aspecte exterior, es veu clarament que és una església amb el seu campanar que sobresurt de la resta de volums. No és grollera, té una imatge harmoniosa i de bon gust amb el seu totxo de color suau. I una cosa molt important, no cansa, al contrari, cada vegada és més nostra”. Idees per un debat.

dilluns, 2 de novembre del 2020

Sant Antoni Maria Claret i els seus vincles amb Igualada


En el context d'una actualitat marcada per la recrudescència de la situació epidemiològica, dissabte passava una mica desapercebuda l'efemèride dels cent cinquanta anys de la mort de Sant Antoni Maria Claret. Ja llunyà en el temps fou una de les figures més insignes del catolicisme català del segle XIX: excel·lent missioner, predicador popular, bisbe a Cuba, catequista, fundador d'un gran orde religiós... No és objecte d'aquesta columna recordar la biografia de Sant Antoni Maria Claret però si fer memòria dels seus lligams amb Igualada.


Teixidor en l'adolescència

Nascut a Sallent en 1807, Sant Antoni passà l’adolescència treballant en el taller tèxtil del seu pare. Fou el desig del seu progenitor -i d’ell mateix- ampliar i perfeccionar els seus coneixements de l’art tèxtil i, per això, es va traslladar a Barcelona i, també, a Igualada.

La nostra ciutat era, en aquell temps, de les primeres ciutats d’Espanya en el ram tèxtil. Claret, entorn de 1825, va treballar a la Casa ‘Maixenchs’, de teixits de cotó, al carrer Sant Josep número 22, a casa d’uns parents seus que s’havien establert vers el 1823 a Igualada procedents de Prats de Rei (El pradenc Jaume Maixenchs era casat amb la tieta carnal del sant, Maria Anna Clarà i tingueren nou fills). En aquesta fàbrica, cantonada amb el carrer de Sant Carles, hi hagué més tard la fàbrica de teixits de cotó de Josep Maria Lladó Bausili, “Neri”, que conservava encara el paviment i una habitació de la primitiva casa Maixenchs on havia treballat el Sant. També, al barri de Sant Agustí, treballà a la casa Pau Duran, de teixits de llana, com ho recorda una placa a la travessia Gomis; i àdhuc s’havia dit que també havia treballat en un tercer establiment, can Estrada.


Predicador en les missions populars

El Pare Claret volia missioner i anar a l’Àsia, però la salut no li va permetre. La seva vocació missionera l’exercí a la seva terra nadiua, en les missions populars en el tombant de la història que implicava canvis profunds en l’Església i la societat. Tornà diverses vegades a predicar la paraula de Déu a tots els igualadins, on hi tenia familiars com hem vist. En novembre de 1840 va caminar 70 km des de Viladrau a predicar una novena d’ànimes a Igualada, que tingué una “grandíssima acceptació” en les seves pròpies paraules. Hi tornà en 1843 on predicà tota la Quaresma, des del Dimecres de Cendra fins al dia del Sant Crist, on predicà a l’Ofici. Algunes fonts parlen que Sant Antoni també estigué a Igualada en 1841, 1844, 1850 i 1860. En alguna ocasió les esglésies eren insuficients i havia de predicar a la plaça.

Claret oïa les confessions a can Parera, a la plaça del Pilar, on es conservava la “reixeta” del confessionari.


Patró del tèxtil

El Gremi Tèxtil d’Igualada fou el primer que adoptà per patró al Pare Claret, just després de la seva beatificació en 1934. Posteriorment, aquest patronatge s’estendria a tot el tèxtil català.

Arran de la seva canonització, en 1950, hi hagué la intenció de dedicar-li un altar a la basílica de Santa Maria. El projecte es va materialitzar deu anys després, obra de Miquel Llacuna. El 23 d’octubre de 1960, dins les festes del Gremi del Tèxtil de la ciutat, el bisbe de Vic, Ramon Masnou i Boixeda, el consagrà. Aquest altar té al centre la imatge del sant com a predicador, dret amb una mà al cor i amb l’altra alçada i a la part superior el seu escut episcopal.


Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 29 d'octubre de 2020

dimecres, 30 de setembre del 2020

La Conversa



El pensador britànic Theodore Zeldinva dictar temps ençà a BBC Ràdio unes conferències que va reunir en un breu opuscle titulat “La conversa”. En ell se’ns ofereix unes distincions importants sobre aquest fenomen humà, i alhora humanitzador, i avui bastant en desús, afirmant per exemple que no és el mateix parlar que conversar: Conversar, segons Zeldin, implica molt més que “enviar o rebre informació” sinó que és “una trobada entre les ments amb diferents records i costums. Les ments no es limiten doncs a intercanviar dades: els transformen, els tornen a modelar, extreuen d’elles noves implicacions, s’internen en nous cursos de pensament. La conversa no només baralla les cartes: crea noves cartes. És com una guspira que creen dues ments”.

Era el nostre país un país de tertúlies -als cafès, entre els veïns de l’Igualada vella, al Passeig i als pobles a les nits d’estiu- però avui la comunicació de massa va per altres canals. Estem més tancats a casa i amb més tecnologia. Les xarxes socials són, sens dubte, més superficials. Menys comunicació en definitiva. I s’hi afegim l’actual context sanitari, l’aïllament augmenta…


Remei contra les obsessions

La conversa és una necessitat humana, som animals dialògics. Es diu que un dèficit de conversa ens fa més susceptibles de sofrir trastorns psicològics. La manca de comunicació -directa i interactiva- amb altres persones que puguin donar-te la seva opinió i relativitzar els esdeveniments facilita que aquests quedin atrapats en la ment. La ment es converteix llavors en un circuït tancat, les emocions no tenen via de sortida i els fets mateixos poden acabar distorsionats. L’objectivitat  d’una situació passa pel contrast amb l’altre…

Fa temps que hi dono voltes: conversar és una veritable artesania humana, i m’he fixat en els  defectes que la dificulten. D’entrada la conversa no és possible quan algú té una obsessió o és “mono-temàtic”. El seu món personal, construït en soledat, és difícilment comunicable. Hom fuig de gent així, a no ser que en lloc de conversa es busquin ànimes amb la mateixa obsessió per retro-alimentarse.


Antídot contra el dogmatisme

Imaginem la taula generada entre persones desconegudes en un banquet nupcial o en un viatge compartit que s’acaba d’iniciar. La conversa implica un respecte a l’altre que d’entrada desconeixem, s’ha de saber conversar sobre temes col·loquials per a després, si sorgeix, arribar a qüestions més profundes.

Aquest tipus de conversa és un veritable antídot per als qui pensen que les opinions contràries són una ofensa personal. Així com a twitter, per exemple, es creen verdaderes bombolles ideològiques en què els qui pensen de la mateixa manera se segueixen mútuament, es retroalimenten; també a vegades les tertúlies només es queden en els qui pensen de la mateixa manera. És un fet i és natural però a vegades hauríem de ser més aventurers: sortir d’aquest context maniqueu i dogmàtic propi, també, d’aquest país. 

Per això, quan sortim del terreny de confort de les idees personals cal ser prudent, molt especialment amb persones desconegudes i no donar per fet que els altres som com nosaltres, pensen de la mateixa manera. És important no ridiculitzar els “contraris”: des de temes més lleugers -com qui és del Barça, el Madrid o l’Espanyol- a més delicats -donar per fet que l’altre és independentista o no, és de dretes o d’esquerres; és ateu o és catòlic…etc. Un xoc o una humiliació pot tallar per sempre la comunicació. O pot generar el que Elisabeth Noelle-Neumann va definir com “l’espiral de silenci”, que hi hagi opinions que simplement no s’expressen per por o pressió social.

Recordo un conegut d’una determinada professió que va anar a una barberia a Barcelona. Entrà en la conversa entre el barber i un altre client, i de cop es van posar a ridiculitzar la seva professió. A l’hora de pagar li digué: “vostè no sap amb qui està parlant i hauria de ser més prudent. Jo no tornaré més”.

Hauríem d’aprendre que gràcies a la conversa -que no és un mer intercanvi d’informació- es permeten escoltar diferents punts de vista que, encara que no es comparteixin, pot fer descobrir que aquell que ideològicament es pensava que estava a milers de quilòmetres estigui més a prop del que semblava…


Defectes a evitar

La conversa necessita buscar un terreny comú d’intercanvi, és com una planura en una serra en que podem intercanviar idees i coses. A vegades el que està més amunt -el que ha estudiat més, viatjat més- ha de baixar per situar-se en un terreny diferent sense prejudicis i amb ganes d’aprendre. Si no baixa i es queda en un pedestal elitista, la conversa no serà possible.

La conversa ha de seguir un fil, quan un intervé ha de lligar-ho amb el que l’altre o els altres deien, procurant ampliar-ho o contradir-ho si cal. El més contrari a una conversa és tallar el fil del què es tracta per situar-se al centre d’atenció. El centre ha d’estar en compartir, no en un mateix: és com un “solo” musical que interrumpeixi bruscament una polifonia.

Imaginem que el centre d’una tertúlia està en una persona angoixada que està explicant el que li ha passat: doncs aquest ha de ser el tema en aquell moment. No empatitza gens el que intenta desviar el tema posant-se ell mateix com a exemple, ocupant l’atenció, com si li molestés que en aquell moment el “centre” de la tertúlia no sigui ell mateix. Parlar sempre d’un mateix no és bo.

Tampoc és una conversa quan no hi ha verdadera escolta i es produeix com un torn d’espera perquè cadascú faci el seu discurs o el seu monòleg. La seva “xapa” dit col·loquialment. A vegades el fet d’escoltar i d’esperar-se per intervenir provoca veritables ofecs. No hi ha intercanvi d’idees ni enriquiment. I encara més quan si es posa cara de fatiga quan toca als altres d’intervenir o ens distraiem amb una altra cosa mentre s’està parlant: el rellotge, un llibre, el mòbil… 

Bé són defectes que he pensat a còpia d’observar. Segur que en trobareu d’altres. Evidentment evitar les paraules malsonants i el respecte personal són condicions necessàries. La conversa és una aventura per descentrar-nos de nosaltres mateixos i per enriquir-nos i tots n’hem d’aprendre.


Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 24 de setembre de 2020