La polèmica de les immatriculacions de l'Església

Aprofitant els privilegis heretats de la dictadura, l’Església ha espoliat centenars de propietats…aquest és el resum de la notícia de la denúncia de la Unió de Pagesos, la setmana passada. Intentaré donar resposta a aquesta qüestió, no susceptible d’explicacions ràpides.

Un patrimoni anterior a l’Estat

L’Església està present al nostre país des de fa milers d’anys (l’arquebisbat de Tarragona existeix des del segle I): els cristians han construït temples, catedrals, ermites, cementiris, monestirs arreu del territori i, en la immensa majoria dels casos, no ho feien a títol particular sinó que ho feien com a Església, com a membres de la comunitat cristiana. Desitjaven disposar d’un lloc per a poder reunir-se com a Església, sota l’advocació d’un sant o una Mare de Déu, en el seu poble o veïnat. I progressivament reformaven o substituïen el temple parroquial, com ha passat amb la parròquia de Santa Maria d’Igualada.

Tot això implica que l’Església té una xarxa de béns (en les comunitats cristianes locals) distribuïda arreu del territori que constitueix un patrimoni anterior a la constitució del mateix Estat modern i dels mitjans moderns de protecció i seguretat jurídica de la propietat (Registre de la Propietat).

El traspàs al Registre de la Propietat

Com es va fer el traspàs d’aquests béns eclesiàstics al Registre de la Propietat?. Aquest Registre es va crear a Espanya el 8 de febrer de 1861 i de seguida es va debatre com registrar els béns de l’Església, quan aquesta els tenia des de feia temps immemorials, des de feia segles sense tota la documentació que avui es requereix per acreditar jurídicament una propietat.

En un patrimoni minvat per les diferents desamortitzacions del segle XIX, es va voler donar una solució a aquest problema. Des de 1863 a 2015 -per tant no és cap privilegi franquista, la II República va mantenir aquest procediment- l’Església va poder immatricular els seus béns per certificació, igual que les entitats públiques, per l’arrelament històric de l’Església en el territori.

Immatricular significa la primera inscripció en el Registre: el bisbe podia certificar la propietat d’un bé, que no estava registrat anteriorment a nom de ningú, i que formava part de la comunitat cristiana.

Els temples catòlics

Aquesta legislació no es va aplicar als llocs de culte. Des de 1863 a 1998, l’Església no va poder registrar els seus temples, a diferència de les altres confessions i dels particulars que si que ho podien fer. La raó és que es considerava que era notòria la seva propietat i no feia falta registrar-la.

El 1998 es va anul·lar per “inconstitucional” aquesta excepció i fins al 2015, l’Església va poder immatricular els seus temples. Copio un fragment del comunicat que ha difós el Bisbat: “durant aquest període (1998-2015) s’ha procedit a immatricular, d’acord amb les normes establertes, un nombre important d’esglésies. Tot això no s’ha fet de manera arbitrària: cada vegada que l’Església demanava la inscripció d’un temple presentava la documentació (inventaris històrics, etc.) que provés que allò era de titularitat eclesial i que coincidia amb el cadastre. Tot això, d’acord amb la legalitat vigent i amb la supervisió professional d’una pluralitat de tècnics independents i imparcials, com ara tècnics del cadastre i del Registre de la propietat. Aquest ha estat un procés completament legal i que no és, en cap cas, ni una apropiació, ni una expropiació, ni molt menys un espoli: l’Església ha registrat el que documentalment li constava com a propi. I que, recordem, no estava inscrit anteriorment a nom de cap altre propietari”. Per tant, la immatriculació no és cap apropiació de cap bé aliè, sinó que es va donar un temps perquè es regularitzessin les propietats de l’Església.

Últimes consideracions

Els béns de l’Església no són de cap bisbe, ni de cap rector. Són béns del poble cristià, de la comunitat eclesial, que els ha conservat durant segles. Els bisbes i els rectors són administradors d’un patrimoni que, a més, constitueix un benefici espiritual, cultural i turístic per a tota la societat, i que suposa un grandiós esforç i preocupació mantenir-lo en condicions. És possible que en tot aquest immens procés de regularització s’hagi comès algun error, però qui vulgui acreditar la propietat d’un temple l’haurà de demostrar d’alguna manera. I acudir als canals del diàleg i, si fa falta, de la justícia i no, com els qui no tenen raó, utilitzar demagògicament el soroll mediàtic i polític.

Creure en l'Església

Des de fa uns anys i, de manera cíclica, surten a la llum greus problemes que afecten al clergat en diversos països, darrerament a Xile. Em consta, de bona font, que d'ençà que als Estats Units hi hagué l'epicentre de la crisi de la pederàstia als anys 2001-2002 els passos que s'han donat van en la bona direcció, els casos d'abusos per part de sacerdots s'han reduït dràsticament en aquell país i que pràcticament no n'hi ha de nous. És d'esperar que això vagi reproduint-se en altres països, tot i que la purga és, sens dubte, dolorosa. Recomano una lectura de la carta que el Sant Pare ha adreçat al Poble de Déu i que avui reprodueix el Full Diocesà.

El tema està en les converses i en els mitjans de comunicació, millor parlant-ne que fer com si no existís. Per això dono unes pistes, de collita pròpia i d'aliena, perquè ens ajudin a viure com a creients aquesta dolorosa situació:

- Tots els diumenges, en assistir a Missa, recitem el Credo. En ell no s'inclou que creiem en l'honestedat i la integritat dels sacerdots, dels bisbes i del Papa. També a la taula del Dijous Sant hi havia el traïdor. Creure en l'Església no significa defensar de manera 'clerical' un col·lectiu com si fos perfecte: significa creure que Jesucrist segueix actuant a través dels cristians, que Ell va convocar deixebles i ens volreunits al seu voltant com assemblea (ekklesia), celebrant l'Eucaristia i vivint la caritat fraterna entre nosaltres i al món que ens toca viure. Que l'Església és el seu Poble, on som engendrats en la Fe i on vivim la Fe a través dels sagraments que Ell va instituir. I que aquest poble està cridat, enmig de proves i dolors, a peregrinar i a transformar-se en el Regne de Déu definitu.

- No existeix cap empresa humana, i l'Església és també humana, que pugui blindar-se completament de l'estratègia del mal, cada dia més sofisticada i perniciosa.

- La crisi de la pederàstia és una gran crisi per l’Església, una més de les que ha sofert al llarg dels segles. Però també és una oportunitat, una oportunitat –certament difícil i a llarg termini- per a treballar i convertir-se en un model internacional de protecció de nens, de joves i d’adults vulnerables. Una oportunitat per a viure una nova manera de fer Església, fugint de clericalismes elitistes, en una major transparència: els crims dels sacerdots són un escàndol, certament; però encara ho és més, l’intent de tapar-los, la cultura del silenci i la hipocresia. 

- En determinats mitjans de comunicació sembla que els abusos dels sacerdots hagin estat, aquest estiu, l'única notícia de la terra. Però sabem que l'Església és molt més que això. És també Evangeli fet vida, és caritat fraterna, és pietat sincera, és solidaritat i missió. No podem cedir a les pretensions d'aquells que només volen que mirem el cubell de les escombraries.

Publicat al Full Dominical d'Igualada el 2 de setembre de 2018

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Desde hace unos años y, de manera cíclica, salen a la luz graves problemas que afectan al clero en varios países, últimamente en Chile. Me consta, de buena fuente, que de acá que en los Estados Unidos hubo el epicentro de la crisis de la pederastia en 2001-2002 los pasos que se han dado van en la buena dirección, los casos de abusos por parte de sacerdotes se han reducido drásticamente en aquel país y que prácticamente no hay de nuevos. Es de esperar que esto vaya reproduciéndose en otros países, a pesar de que la purga es, sin duda, dolorosa. 
El tema está en las conversaciones y en los medios de comunicación, mejor hablarlo que hacer como si no existiera. Por eso doy unas pistas, de cosecha propia y ajena, porque nos ayuden a vivir como creyentes esta dolorosa situación:

- Todos los domingos, al asistir a Misa, recitamos el Credo. En él no se incluye que creemos en la honestidad y la integridad de los sacerdotes, de los obispos y del Papa. También a la mesa del Jueves Santo había el traidor. Creer en la Iglesia no significa defender de manera 'clerical' un colectivo como si fuera perfecto: significa creer que Jesucristo sigue actuando a través de los cristianos, que Él convocó discípulos y nos quiere reunidos como asamblea (ekklesia), celebrando la Eucaristía y viviendo la caridad fraterna entre nosotros y en el mundo que nos toca vivir. Que la Iglesia es su Pueblo, donde somos engendrados en la Fe y dónde vivimos la Fe a través de los sacramentos que Él instituyó. Y que este pueblo está llamado, en medio de pruebas y dolores, a pelegrinar y a transformarse en el Reino de Dios definitivo.

- No existe ninguna empresa humana, y la Iglesia es también humana, que pueda blindarse completamente de la estrategia del mal, cada día más sofisticada y perniciosa.

- La crisis de la pederastia es una gran crisis de la Iglesia una más de las que ha sufrido a lo largo de los siglos. Pero también es una oportunidad, una oportunidad ciertamente difícil y a largo plazo- para trabajar y convertirse en un modelo internacional de protección de niños, de jóvenes y de adultos vulnerables. Una oportunidad para vivir una nueva manera de hacer Iglesia, huyendo de clericalismos elitistas, en una mayor transparencia: los crímenes de los sacerdotes son un escándalo, ciertamente; pero todavía lo es más, el intento de taparlos, la cultura del silencio y la hipocresía. 

- En determinados medios de comunicación parece que los abusos de los sacerdotes hayan sido, este verano, la única noticia de la tierra. Pero sabemos que la Iglesia es mucho más que esto. Es también Evangelio hecho vida, es caridad fraterna, es piedad sincera, es solidaridad y misión. No podemos ceder a las pretensiones de aquellos que sólo quieren que miremos al cubo de la basura.

Natanael, coses més grans veuràs!.

Aspectes bíblics de Bertomeu - Natanael

Bartomeu, també anomenat Natanael, va ser un dels Apòstols de Jesús. Era originari de Canà de Galilea (Jn 21,2). El seu nom procedeix del patronímico arameo bar-Tôlmay, "fill de Tôlmay" o "fill de Ptolomeu". És esmentat en els tres evangelis sinòptics, sempre en companyia de Felip (Mateu 10, 3; Marc 3, 18; Lluc 6, 14). En l'Evangeli de Joan, on no apareix amb el nom de Bartomeu, se l’ha identificat amb Natanael, que també és relacionat sempre amb Felip.

També esmentem que, segons l’evangelista Joan (21,12), Natanael va ser alguns dels deixebles als que Jesús es va aparèixer al Mar de Tiberiades després de la seva resurrecció i, per últim, que els Fets dels Apòstols el situa com a testimoni de l’ascensió del Senyor (1,13).

Aquesta relació amb els dos apòstols també apareix en l’evangeli de la festa, un fragment del capítol primer de l’evangeli de Sant Joan, que inclou part de l’anomenada setmana inaugural: l’epifania de Jesús (1,19 - 2,12). 

Felip troba a Natanael

En el cinquè dia d’aquesta setmana (1,43-41) tenen lloc dos esdeveniments: la vocació de Felip i la trobada amb Natanael. Es troben Felip i Natanel i el primer li diu: “hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret”. La Llei havia anunciat la vinguda d’un Rei i d’un Profeta, anunciat per Moisès.

La reacció de Natanael és escèptica: “De Natzaret en pot sortir res de bo?”. Natzaret era ignorat per les escriptures, cap text de l’Antic Testament l’esmenta. Tot el món sabia que el Messies seria d’origen davídic i que havia de néixer a Betlem. I els dubtes de Natanael augmenten quan escolta que es tracta de Jesús, el fill de Josep, al qui per tant ja havia de conèixer. L’origen humà de Jesús serà sempre una pedra d’ensopec per als jueus.

El diàleg entre Jesús i Natanael

Jesús es dirigeix a Natanael i el defineix d’aquesta manera: “un autèntic israelita, un home que no enganya”. Els biblistes afirmen que la significació profunda d’aquesta definició de Jesús és: Natanael és un home que mereix autènticament el nom d’Israel, perquè reconeixerà a Jesús. En ell no hi ha engany, ni duplicitat, ni falsedat…com els falsos fills d’Abraham.

Natanael queda sorprès, d’on el coneix?. I Jesús respon: “abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera”. Amb aquestes paraules Jesús dóna a entendre que coneix el seu cor i que ha penetrat en els seus pensaments i el seu esperit, sense haver-lo vist abans. Segurament hi ha algun fet ocult de la vida de Natanael que se’ns escapa. En molts fragments de l’Evangeli trobem aquest coneixement profund i sobrenatural que te Jesús sobre els homes.

I Natanael cau rendit i fa un acte de fe: “Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d’Israel”. L’escepticisme de Natanael muda en fe en el messianisme de Jesús, probablement encara no una confessió de la seva divinitat. 

I Jesús conclou: ¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!

Article publicat al Full Dominical d'Igualada, el 19 d'agost de 2018

El misteri de Daniel Alcaide Piferrer (i IV): el seu crepuscle

El misteri de Daniel Alcaide Piferrer (i IV): el seu crepuscle

Els darrers anys de la vida Daniel Alcaide es va anar tancant i era difícil de tractar per als adults. Pràcticament només parlava amb el seu fill Manuel, amb qui podia parlar amb català, i amb els infants i joves. Vivia com un eremita, un contemplatiu centrat en els seus estudis i afeccions, pintar murals i treballar la fusta...

Es llevava a 2/4 de 7 del matí i es dirigia a un cafè. Allà, prenent un cafè negre amb un ou, es reunia amb els joves a qui ensenyava àlgebra i matemàtiques. A les nou tornava i seguia estudiant tot el matí els cursos televisats de laUniversidad Nacional de México, estudiant diferents enginyeries i ciències. Estudià fins al dia de la seva mort.

Ensenyà a llegir al seus néts i els hi ensenyà a gaudir de la naturalesa d'una forma única: "ell veia la naturalesa com ningú he vist mai admirar-la", m'explica la seva néta. Els dimecres sortia a caminar per la Colònia del Valle per disfrutar de l'arquitectura colonial.

Es mantenia en contacte amb el seu germà Manuel, emigrat a Brasil, a través de casettes. A la seva filla Balbina li enviava unes cartes artístiques, escrites a mà i amb dibuixos i pintures incorporades. Cito fragments d'aquestes, que denoten el sincer cristianisme d'Alcaide:

"Jesús, fill de Josep i Maria, de Galilea. Fundador del Cristianisme, d'una nova era, va deixar un ensenyament mai igualat, basat en l'amor i el perdó. Cap filosofia humanista ni cap religió l'han superat".

"Déu ens estima en un grau superlatiu i s'interessa de manera íntima i personal per cadascun de nosaltres. Però això no significa que hagi de fer servir una vareta màgica per protegir-nos. La vida ens cobrarà el tribut i de tant en tant hi haurà tenebres en l'abisme d'aquest món. Però Jesucrist, si ho volem, ens obrirà una llum en les tenebres, i ens adonarem que ell és l'Amor més fort que ha conegut el destí humà".

"Benvolguda Balbina i família. Us desitjo bona salut a tots. Acabo de dipositar al correo la pintura aquarel·la, espero que t'agradi. Així mateix, desitjo que no perdis la salut. I també que no perdis la Fe. Els altres, que diguin el que vulguin, però tu tingues Fe. La Fe fa miracles, a les nacions, a les famílies...La Fe genera l'Esperança i quan es té Esperança, la meitat del triomf ja es té a la butxaca".

A finals dels setanta, Alcaide es retrobaria amb la seva filla Balbina que havia deixat quaranta anys enrera a Barcelona. Ella es traslladà a Mèxic per trobar-se amb el seu pare. Més tard en una nova missiva, el pare li expressava a la filla el desig de tornar a veure Montserrat, Mataró...la seva terra natal: "jo penso que sí, tornaré a Catalunya si no hi ha obstacles".

Però els accidents, que foren constants en la seva vida, ho impediren. La seva hora havia arribat i no tornà més a la Catalunya que havia deixat l'any 1939. Sofria de vertígen i un dia va caure del balcó sofrint una severa fractura al crani. Moria a l'hospital el 25 de novembre de 1981.

Cada persona és un univers interior, en gran part impenetrable des de fora. He intentat donar uns trets d'una vida intensa, llarga d'un personatge relacionat amb la desaparició del Sant Crist i amb lgualada en temps molt convulsos i he deixat nota d'un canvi de perspectiva vital. Ell no va deixar de ser qui era, amb constants que l'acompanyaren sempre, però misteriosament se li obriren uns horitzons molt més grans. D'aquest fet n'he deixat constància i un agraïment als seus familiars que m'han permès explicar aquesta  curiosa història.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

Los últimos años de la vida Daniel Alcaide se fue cerrando y era difícil de tratar para los adultos. Prácticamente sólo hablaba con su hijo Manuel, con quién podía hablar con catalán, y con los niños y jóvenes. Vivía como un eremita, un contemplativo centrado en sus estudios y afecciones, pintar murales y trabajar la madera...

Se levantaba a las 6,30 de la mañana y se dirigía a un café. Allá, tomando un café negro con un huevo, se reunía con los jóvenes a quienes enseñaba álgebra y matemáticas. A las nueve volvía y seguía estudiando toda la mañana los cursos televisados de la Universidad Nacional de México, estudiante diferentes ingenierías y ciencias. Estudió hasta el día de su muerte.

Enseñó a leer al suyos nietos y se los enseñó a disfrutar de la naturaleza de una forma única: "él veía la naturaleza como nadie he visto nunca admirarla", me explica su nieta. Los miércoles salía a andar por la Colonia de Valle por disfrutar de la arquitectura colonial.

Se mantenía en contacto con su hermano Manuel, emigrado a Brasil, a través de casettes. A su hija Balbina le enviaba unas cartas artísticas, escritas a mano y con dibujos y pinturas incorporadas. Cito fragmentos de estas, que denotan el sincero cristianismo de Alcaide:

"Jesús, hijo de Josep y Maria, de Galilea. Fundador del Cristianismo, de una nueva era, dejó una enseñanza nunca igualada, basado en el amor y el perdón. Ninguna filosofía humanista ni ninguna religión lo han superado".

"Dios nos estima en un grado superlativo y se interesa de manera íntima y personal por cada uno de nosotros. Pero esto no significa que tenga que usar una varilla mágica para protegernos. La vida nos cobrará el tributo y de vez en cuando habrá tinieblas en el abismo de este mundo. Pero Jesucristo, si lo queremos, nos abrirá una luz en las tinieblas, y nos daremos cuenta que él es el Amor más fuerte que ha conocido el destino humano".

"Querida Balbina y familia. Os deseo buena salud a todos. Acabo de depositar al correo la pintura acuarela, espero que te guste. Así mismo, deseo que no pierdas la salud. Y también que no pierdas la Fe. Los otros, que digan el que quieran, pero tú tengas Fe. La Fe hace milagros, a las naciones, a las familias...La Fe genera Esperanza y cuando se tiene Esperanza, la mitad del triunfo ya se tiene al bolsillo".

A finales de los setenta, Alcaide se reencontraría con su hija Balbina que había dejado cuarenta años atrás en Barcelona. Ella se trasladó a México para encontrarse con su padre. Más tarde en una nueva misiva, el padre le expresaba a la hija el deseo de volver a ver Montserrat, Mataró...su tierra natal: "yo pienso que sí, volveré a Cataluña si no hay obstáculos".

Pero los accidentes, que fueron constantes en su vida, lo impidieron. Su hora había llegado y no volvió más en la Cataluña que había dejado en 1939. Sufría de vertígen y un día cayó del balcó sufriendo una severa fractura al cráneo. Moría en el hospital el 25 de noviembre de 1981.

Cada persona es un universo interior, en gran parte impenetrable desde fuera. He intentado dar unos disparos de una vida intensa, larga de un personaje relacionado con la desaparición del Santo Cristo y con lgualada en tiempos muy convulsos y he dejado nota de un cambio de perspectiva vital. Él no dejó de ser quién era, con constantes que lo acompañaron siempre, pero misteriosamente se le abrieron unos horizontes mucho más grandes. De este hecho he dejado constancia y un agradecimiento a sus familiares que me han permitido explicar esta curiosa historia.

El misteri de Daniel Alcaide i Piferrer (III): exili i conversió

Daniel Alcaide i Piferrer, l'agent revolucionari, iconoclasta del Sant Crist i anarcosindicalista a la Igualada convulsa dels anys trenta, enviudat de manera tràgica, el juliol de 1939 arriba a Mèxic amb milers d'exiliats espanyols. Un nou continent, una nova vida, un nou context i també una nova perspectiva.

Els estudiosos han parlat de la progressiva desmobilització i desactivació dels anarcosindicalistes arribats a Mèxic, molts amb estudis i formació professional, fet que els va donar una posició social ben diferent que a la seva terra d’origen.

Alcaide també va anar seguint el mateix procés i també va anar refent la seva vida, sense perdre, però, el contacte i la convivència amb l’exili català a Mèxic. 

Un primer pas de reconstrucció vital va ser convalidar els seus estudis de contramestre tèxtil. Això li va permetre reprendre la seva carrera professional dins del sector tèxtil, arribant a ser director de la indústria “La Carolina y la Reforma” a Salvatierra, un dels municipis més famosos de l’Estat mexicà de Guanajato. Una nota curiosa: la marca de la indústria mexicana, “alta lana”, es va integrar en determinat moment dels anys setanta del segle passat amb la marca igualadina “Escorpión” (Biosca Riera).

Precisament a Guanajato, el 21 de juny de 1944 Alcaide es casava amb Maria Esther Castañeda, amb la que tindria tres fills. El fet que la boda, a més de civil fos canònica i a la mateixa catedral de Guanajato, reflecteix una creixent tolerància de “l’ateu” Alcaide davant del fet religiós. 

Segons m’explica la seva filla, Alcaide va anar evolucionant del seu ateisme dogmàtic vers una forma pròpia de religiositat: “ell era naturista, hi havia també en ella una vena de taoisme agnòstic, car no era un home que s’adherís a les doctrines cegament. Li agradava reflexionar sobre les coses, Déu inclòs, i tenia una visió del món que no era antropocèntrica, sinó que cercava l’equilibri amb la naturalesa. En un determinat moment deia que creia en Déu, però un més proper a la ciència o a la filosofia Zen, tot i que tot això no és ben bé exacte per descriure la seva concepció de Déu”. Indicis d’una creixent obertura en el pensament de Daniel Alcaide.

Tanmateix, a mitjans dels anys seixanta va succeir un fet que ho va canviar tot. Per això he titulat aquesta sèrie d’articles com “el misteri”, perquè el fet va ser misteriós. Per alguns serà una intervenció sobrenatural, per altres un fet inexplicable o, fins i tot, una imaginació que no mereix cap tipus d’importància o de versemblança. Però el que és ben real és que aquella experiència mística indica que va marcar un abans i un després en la vida d’Alcaide.

Alcaide era una persona molt activa. A part de les seves notables afeccions intel·lectuals, era un “manetes”. Artesà de la fusta i pintor artístic, realitzava tota classe de reparacions en el seu àmbit domèstic. Un dia estava sobre una escala, en una notable alçada, traient l’heura d’una paret i sofrí una mala caiguda. Cinc ferides en el ventre, traslladat a l’hospital en estat greu. 

I allí succeí el fet: d’alguna manera, la Mare de Déu de Guadalupe i el Sagrat Cor de Jesús es van fer present en l’habitació d’Alcaide per comunicar-li que no moriria, que no havia arribat la seva hora. Una dada curiosa és que el fet, diguem-ne, sobrenatural, va ser testificat també pel metge que l’acompanyava en aquell moment, que fins al moment es declarava completament ateu.

El canvi de perspectiva d’Alcaide es va completar abraçant sense cap fre la fe catòlica. Convertint-se en un devot incondicional del Sagrat Cor de Jesús i de la Mare de Déu de Guadalupe, l’advocació mariana més mexicana. I esdevenint un catòlic de missa i comunió dominical. 

La seva llar espiritual fou la parròquia del Puríssim Cor de Maria, regida pels Pares Claretians, situada a la colònia de “El Valle”, a Mèxic DF. Una parròquia dotada d’un majestuós temple, que surt, per exemple, en la pel·lícula Romeo y Julieta de 1996, protagonitzada per Leonardo di Caprio. Fou en aquesta església on Alcaide alimentà la seva fe fins al final dels seus dies, assistint-hi acompanyat dels seus nets, habitualment a la missa dedicada als infants. Un quadre del Sagrat  Cor presidiria la cambra matrimonial. 

Com s’insinuà en determinat moment a Igualada (Mn. Còdol ho tenia molt present) la conversió d’Alcaide a la fe fou completa i real, originada en un fet percebut com a extraordinari (donem-li el valor que vulguem, però el subjectiu fou incontestable). 

Alcaide manifestava, en determinades ocasions que Déu seria el seu únic Jutge, a qui rendiria comptes de tota la seva vida. Una vida que acabaria a Mèxic, amb una etapa crepuscular que abordarem en el proper article.

Continuarà

--------------------------------------------------------------------

El misterio de Daniel Alcaide Piferrer (III): exilio y conversión

Daniel Alcaide Piferrer, el agente revolucionario, iconoclasta del Santo Cristo y anarcosindicalista en la Igualada convulsa de los años treinta, enviudado de manera trágica, el julio de 1939 llega a México con miles de exiliados españoles. Un nuevo continente, una nueva vida, un nuevo contexto y también una nueva perspectiva.

Los estudiosos han hablado de la progresiva desmovilización y desactivación de los anarcosindicalistas llegados a México, muchos con estudios y formación profesional, hecho que los dio una posición social muy diferente que a su tierra de origen.

Alcaide también fue siguiendo el mismo proceso y también fue rehaciendo su vida, sin perder, pero, el contacto y la convivencia con el exilio catalán en México.

Un primer paso de reconstrucción vital fue convalidar sus estudios de contramestre textil. Esto le permitió retomar su carrera profesional dentro del sector textil, llegando a ser director de la industria "La Carolina y la Reforma" a Salvatierra, uno de los municipios más famosos del Estado mexicano de Guanajato. Una nota curiosa: la marca de la industria mexicana, "alta lana", se integró en determinado momento de los años setenta del siglo pasado con la marca igualadina "Escorpión" (Biosca Riera).

Precisamente en Guanajato, el 21 de junio de 1944 Alcaide se casaba con Maria Esther Castañeda, con la que tendría tres hijos. El hecho que la boda, además de civil fuera canónica y a la misma catedral de Guanajato, refleja una creciente tolerancia de "ateo" Alcaide ante el hecho religioso.

Según me explica su hija, Alcaide fue evolucionando de su ateísmo dogmático verso una forma propia de religiosidad: "era naturista, había también en ella una vena de taoísmo agnóstico, puesto que no era un hombre que se adhiriera a las doctrinas ciegamente. Le gustaba reflexionar sobre las cosas, Dios incluido, y tenía una visión del mundo que no era antropocéntrica, sino que buscaba el equilibrio con la naturaleza. En un determinado momento decía que creía en Dios, pero uno más cercano a la ciencia o a la filosofía Zen, a pesar de que todo esto no es muy bien exacto para describir su concepción de Dios". Indicios de una creciente apertura en el pensamiento de Daniel Alcaide.

Aun así, a mediados de los años sesenta sucedió un hecho que lo cambió todo. Por eso he titulado esta serie de artículos como "el misterio", porque el hecho fue misterioso. Por algunos será una intervención sobrenatural, por otras un hecho inexplicable o, incluso, una imaginación que no merece ningún tipo de importancia o de verosimilitud. Pero el que es muy real es que aquella experiencia mística indica que marcó un antes y uno después en la vida de Alcaide.

Alcaide era una persona muy activa. Aparte de sus notables aficiones intelectuales, era un "manitas". Artesano de la madera y pintor artístico, realizaba toda clase de reparaciones en su ámbito doméstico. Un día estaba sobre una escalera, en una notable altura, sacando la hiedra de una pared y sufrió una mala caída. Cinco heridas en el vientre, trasladado al hospital en estado grave.

Y allí sucedió el hecho: de alguna manera, la Virgen María de Guadalupe y el Sagrado Corazón de Jesús se hicieron presente en la habitación de Alcaide para comunicarle que no moriría, que no había llegado su hora. Un dato curioso es que el hecho, digamos, sobrenatural, fue atestiguado también por el médico que le acompañaba en aquel momento, que hasta el momento se declaraba completamente ateo.

El cambio de perspectiva de Alcaide se completó abrazando sin ningún freno la fe católica. Convirtiéndose en un devoto incondicional del Sagrado Corazón de Jesús y de la Virgen María de Guadalupe, la advocación mariana más mexicana. Y siendo un católico de misa y comunión dominical.

Su hogar espiritual fue la parroquia del Purísimo Corazón de Maria, regida por los Padres Claretianos, situada a la colonia de "el Valle" en México DF. Una parroquia dotada de un majestuoso templo, que sale, por ejemplo, en la película Romeo y Julieta de 1996, protagonizada por Leonardo di Caprio. Fue en esta iglesia donde Alcaide alimentó su fe hasta el final de sus días, asistiendo acompañado de sus nietos, habitualmente a la misa dedicada a los niños. Un cuadro del Sagrado Corazón presidiría la cámara matrimonial.

Como se insinuó en determinado momento en Igualada (Mn. Codol lo tenía muy presente) la conversión de Alcaide a la fe fue completa y real, originada en un hecho percibido como extraordinario (démosle el valor que queramos, pero el subjetivo fue incontestable).

Alcaide manifestaba, en determinadas ocasiones que Dios sería su único Juez, a quien rendiría cuentas de toda su vida. Una vida que acabaría en México, con una etapa crepuscular que abordaremos en el próximo artículo.
Continuará

El misteri de Daniel Alcaide i Piferrer (II): Igualada en temps convulsos

Continuem amb la història de Daniel Alcaide Piferrer, aprofundint en la seva etapa igualadina. En algun moment de finals dels anys 20, Alcaide arriba a Igualada per treballar a la indústria tèxtil. Residiria a la nostra ciutat juntament amb la seva companya Cèlia Abril i la seva descendència; fins que, com vam explicar al nostre darrer article, va ser nomenat delegat de la Conselleria d’Economia de la Generalitat per a la Regió Central i es va traslladar a Manresa i, posteriorment, a Berga.

Alcaide és un dels membres del “quadre d’honor” (definit així per Ferrer i Farriol) de la lluita obrera igualadina, membre de la federació comarcal d’Igualada de la CNT. El trobem fent discursos en diversos mítings a Igualada i a poblacions de l’entorn. L’any 1931 va ser nomenat com a representant dels sindicats d’Igualada a Madrid en el congrés extraordinari de la CNT.

Coneixem el seu pensament a través de la II època del Sembrador, publicació anarcosindicalista igualadina. No és sempre fàcil ni agradable llegir la premsa d’aquella època, plena de retrets i d’amenaces: s’hi albira, sens dubte, el tràgic i fratricida període 1936-39.

Tanmateix el diari li serveix per mostrar unes sòlides reflexions, dotades d’una prosa profunda i d’un nivell intel·lectual notable. Parla d’algunes de les seves passions: el naturisme, els esports, la pau, la campanya contra l’alcoholisme obrer, la figura de Darwin…

Una de les claus del seu pensament és sens dubte, com els seus companys, l’anticlericalisme però també de forma clara l’ateisme. A setembre de 1930 Alcaide escriu: “Lourdes, el Vaticano, la Meca… Cristo, Buda, Mahoma, Siva, no son más que tradiciones perniciosas para la Justicia y la evolución del hombre. La invención Dios, la abstracción Dios, es el símbolo de la opresión de unos a otros hombres”.

El 1932 es constitueix a Igualada la Asociación Librepensadora, de caràcter ateu i anticlerical. En la seva trobada inaugural, Daniel Alcaide fa una forta crítica al clergat, que defineix com una professió més per guanyar-se la vida i incompatible amb la veritat, i per això la seva necessitat històrica de perseguir als impugnadors: recorda els casos de Servet i Galileu, “desvirtuadors del mite Déu”, en les seves pròpies paraules. Acaba el seu discurs recomanant al poble que no eduqui els seus fills en els convents, “pel seu propi bé i en benefici del lliure criteri”.

Entrem en el període revolucionari, a partir de juliol de 1936. Daniel Alcaide Piferrer no forma part del comitè revolucionari local, però és un dels seus principals delegats, anant armat.

Fou un dels encarregats de canviar l’estructura de l’Hospital d’Igualada, segons explica l’alcalde del moment, Josep Morera, en el seu diari personal que publicà La Revista d’Igualada l’any 2011. Els revolucionaris van intentar expulsar, el mateix agost de 1936, de l’Hospital qualsevol empleat “desafecte al nou règim”. La destitució de la junta de l’Hospital, el 19 d’agost, per ordre del comitè provoca una picabaralla al Casino Foment entre l’alcalde Morera i Daniel Alcaide i altres agents revolucionaris, acusant els segons al primer de “fascista burgués”.

Un altre punt d’interès és la persecució religiosa. A partir de juliol de 1936, a Igualada s’ocupen i es destrueixen moltes esglésies. Es fan esforços per salvar el patrimoni religiós de la ciutat, tanmateix la Imatge miraculosa del Sant Crist d’Igualada, icona de la pietat local, després de diverses vicissituds cau en mans dels revolucionaris.

Un intent de salvar el patrimoni de la fúria iconoclasta és el d’Amadeu Riba “del Goya”, artista local al qual es deu que es poguessin salvar les imatges del retaule barroc de Santa Maria. Segons va declarar a principis dels anys 80 a la premsa local, ho va intentar també, sense èxit, amb la imatge del Sant Crist, que tot fa indicar que fou cremada a la seu del POUM (col·legi de la Divina Pastora).

El seu interlocutor era Daniel Alcaide Piferrer, que li digué una frase lapidària: “cal destruir la Imatge del Sant Crist. Si mai tornaven, no podran dir que ha fet un miracle”.

Continuarà

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Continuamos con la historia de Daniel Alcaide Piferrer, profundizando en su etapa igualadina. En algún momento de finales de los años 20, Alcaide llega a Igualada para trabajar en la industria textil. Residiría en nuestra ciudad junto con su compañera Cèlia Abril y su descendencia; hasta que, como explicamos en nuestro último artículo, fue nombrado delegado de la Consejería de Economía de la Generalitat para la Región Central y se trasladó a Manresa y, posteriormente, a Berga.

Alcaide es uno de los miembros del “cuadro de honor” (definido así por Ferrer y Farriol) de la lucha obrera igualadina, miembro de la federación comarcal de Igualada de la CNT. Lo encontramos haciendo discursos en varios mítines en Igualada y a poblaciones del entorno. El año 1931 fue nombrado como representante de los sindicatos de Igualada en Madrid en el congreso extraordinario de la CNT.

Conocemos su pensamiento a través de la II época del Sembrador, publicación anarcosindicalista igualadina. No es siempre fácil ni agradable leer la prensa de aquella época, llena de reproches y de amenazas: se  divisa, sin duda, el trágico y fratricida periodo 1936-39.

Aun así el diario le sirve para mostrar unas sólidas reflexiones, dotadas de una prosa profunda y de un nivel intelectual notable. Habla de algunas de sus pasiones: el naturisme, los deportes, la paz, la campaña contra el alcoholismo obrero, la figura de Darwin…

Una de las claves de su pensamiento es sin duda, como sus compañeros, el anticlericalismo pero también de forma clara el ateísmo. A septiembre de 1930 Alcaide escribe: “Lourdes, el Vaticano, la Meca… Cristo, Buda, Mahoma, Siva, no son más que tradiciones perniciosas para la Justicia y la evolución del hombre. Lainvención Dios, la abstracción Dios, es el símbolo de la opresión de unos a otros hombres”.

En 1932 se constituye en Igualada la Asociación Librepensadora, de carácter ateo y anticlerical. En su encuentro inaugural, Daniel Alcaide hace una fuerte crítica al clero, que define como una profesión más para ganarse la vida e incompatible con la verdad, y por eso su necesidad histórica de perseguir a los impugnadores: recuerda los casos de Servet y Galileo, “desvirtuadores del mito Dios”, en sus propias palabras. Acaba su discurso recomendando al pueblo que no eduque sus hijos en los conventos, “por su propio bien y en beneficio del libre criterio”.

Entramos en el periodo revolucionario, a partir de julio de 1936. Daniel Alcaide Piferrer no forma parte del comité revolucionario local, pero es uno de sus principales delegados, yendo armado.

Fue uno de los encargados de cambiar la estructura del Hospital de Igualada, según explica el alcalde del momento, Josep Morera, en su diario personal que publicó La Revista de Igualada en 2011. Los revolucionarios intentaron expulsar, el mismo agosto de 1936, del Hospital cualquier empleado “desafecto al nuevo régimen”. La destitución de la junta del Hospital, el 19 de agosto, por orden del comité provoca un rifirrafe en el Casino Fomento entre el alcalde Morera y Daniel Alcaide y otros agentes revolucionarios, acusando los segundos al primero de “fascista burgués”.

Otro punto de interés es la persecución religiosa. A partir de julio de 1936, en Igualada se ocupan y se destruyen muchas iglesias. Se hacen esfuerzos para salvar el patrimonio religioso de la ciudad, aun así la Imagen milagrosa del Santo Cristo de Igualada, icono de la piedad local, después de varias vicisitudes cae en manos de los revolucionarios.

Un intento de salvar el patrimonio de la furia iconoclasta es el de Amadeu Riba “del Goya”, artista local al cual se debe de que se pudieran salvar las imágenes del retablo barroco de Santa Maria. Según declaró a principios de los años 80 a la prensa local, lo intentó también, sin éxito, con la imagen del Santo Cristo, que todo hace indicar que fue quemada en la sede del POUM (colegio de la Divina Pastora). 
Su interlocutor era Daniel Alcaide Piferrer, que le dijo una frase lapidària: “hay que destruir la Imagen del Santo Cristo. Si nunca volvían, no podrán decir que ha hecho un milagro”.

Continuará

El misteri de Daniel Alcaide i Piferrer (I): l'anarcosindicalista

El temps pot sepultar a l’oblit persones que no fa tant deixaren un rastre que mereix ser explicat. Explicat per a mirar amb distància i sense apassionaments uns fets ocorreguts en uns temps agitats de la nostra història que, tot i l’interès que generen, cada cop van quedant més lluny. 

Una sèrie de circumstàncies i casualitats m’han fet topar amb persones properes i documentació relativa a un personatge que tingué certa rellevància pública a Igualada durant l’època convulsa de la II república, la revolució i la guerra civil del segle passat. 

M’ha semblat que era una història interessant de difondre car conté alguns girs sorprenents, tot sabent que algun d’ells ja foren insinuats en publicacions de fa molts anys. Difondre-ho sense fer judicis però tampoc sense amagar que el meu interès rau en què l’ateisme i la fe cristiana juguen un paper cabdal en el personatge que ens ocupa.

No pretendré que aquests testimonis familiars i correspondència epistolar que se m’han confiat facin un retrat complet del personatge, ni que aquest sigui exposat amb criteris historiogràfics estrictes, que excedeixen el meu temps i la finalitat aquesta columna periòdica. I sóc conscient que queden molts buits per omplir. Avui facilitaré els trets biogràfics més generals del personatge, des del seu naixement fins a l’inici del seu exili a Mèxic.

Daniel Alcaide Piferrer va veure la llum d’aquest món abans d’acabar el segle XIX, concretament el 26 d’agost de 1896 a Mataró. La seva era una família desestructurada. La mare, Josefa, separada per decisió seva del seu marit Antonio, s’emportà durant un temps els seus fills a França.

El jove Daniel obtingué els seus estudis de contramestre tèxtil a Barcelona. Era un estudiant brillant. Des de molt primerenca edat despuntarien alguns trets de la seva trajectòria, ideologia i caràcter. El més destacat, sens dubte, la seva unió a la causa anarcosindicalista i al seu ideal revolucionari; afiliant-se a la CNT, on desenvoluparia una gran activitat sindical i política fins al final de la guerra civil.

Però també destacaria amb una clara capacitat intel·lectual i d’afecció a l’estudi multidisciplinari, les pràctiques naturistes i vegetarianes i també una activitat pictòrica que conservaria fins a la mort. De caràcter molt fort però d’aspecte fràgil, patia de coartació de l’aorta, malaltia que transmetria a tots els seus fills.

A la pensió barcelonina on vivia coneixeria la seva primera companya, Cèlia Abril, sis anys més gran, també simpatitzant anarquista, amb qui en unió lliure tindria dos fills, Manuel i Darwina (que posteriorment es canviaria el nom a Balbina). A vint-i-sis anys publicaria un opuscle, “La solidaridad y el espiritu revolucionario en el hombre moderno”, editat a Tarragona l’any 1922.

A partir de principis de la dècada dels anys 30 es trasllada amb la seva companya i fills a Igualada on romandrà fins a 1937, qüestió que tractarem en el proper article. 

A finals de 1936, la conselleria d’economia de la Generalitat decreta la col·lectivització d’indústries i comerços per impulsar un nou règim obrer a Catalunya.  És la revolució. A la vegada es nomenen uns delegats de la conselleria a cada regió econòmica de Catalunya que tenen la labor de fomentar el desenvolupament de les activitats econòmiques i de vigilar que es compleixin les disposicions de la Generalitat per a l’establiment del nou règim. El delegat de la conselleria d’economia de la regió VII, la de la Catalunya Central, amb seu a Manresa, és Daniel Alcaide. N’estem segurs que aquesta tasca el va absorbir moltes energies i, segons Ferrer Farriol, patriarca de l’anarquisme igualadí, “el seu dinamisme fou apreciat”.

El final de la Guerra va tenir conseqüències tràgiques. En un bombardeig la Cèlia baixa a un refugi antiaeri, ensopega baixant les escales i la multitud li passa per sobre. Fou la seva mort.

Els seus fills queden a Barcelona. Alcaide fuig a França i el juliol de 1939, a bord del vaixell Mexique, juntament amb 2.200 exiliats espanyols, arriba a Mèxic sense absolutament res: un viatge penós. Ni roba interior per canviar-se, em confia la seva filla. Un nou continent, una nova vida. Cremà les naus. No tornaria a veure mai més la seva mare i tardaria prop de 40 anys a retrobar-se amb la seva filla Balbina. Tampoc retornaria mai més a Catalunya. Una cosa també li quedà sempre en la consciència de la seva època d’agent revolucionari: no va matar mai a cap persona.

Continuarà

El misterio de Daniel Alcaide Piferrer (I): el anarcosindicalista

El tiempo puede sepultar al olvido personas que no hace tanto dejaron un rastro que merece ser explicado. Explicado para mirar con distancia y sin apasionamientos unos hechos ocurridos en unos tiempos agitados de nuestra historia que, todo y el interés que generan, cada vez van quedando más lejos. 

Una serie de circunstancias y casualidades me han hecho topar con personas cercanas y documentación relativa a un personaje que tuvo cierta relevancia pública en Igualada durante la época convulsa de la II república, la revolución y la guerra civil del siglo pasado. 

Me parecido que era una historia interesante de difundir puesto que contiene algunos giros sorpresivos, sabiendo que alguno de ellos ya fueron insinuados en publicaciones de hace muchos años. Difundirlo sin hacer juicios pero tampoco sin esconder que mi interés rae en que el ateísmo y la fe cristiana juegan un papel capital en el personaje que nos ocupa.

No pretenderé que estos testigos familiares y correspondencia epistolar que se me han confiado hagan un retrato completo del personaje, ni que este sea expuesto con criterios historiográficos estrictos, que exceden mi tiempo y la finalidad esta columna periódica. Y soy consciente que quedan muchos vacíos para llenar. Hoy facilitaré los datos biográficos más generales del personaje, desde su nacimiento hasta el inicio de su exilio en México.

Daniel Alcaide Piferrer vio la luz de este mundo antes de acabar el siglo XIX, concretamente el 26 de agosto de 1896 en Mataró. La suya era una familia desestructurada. La madre, Josefa, separada por decisión suya de su marido Antonio, se llevó durante un tiempo sus hijos en Francia.

El joven Daniel obtuvo sus estudios de contramestre textil en Barcelona. Era un estudiante brillante. Desde muy temprana edad despuntarían algunos rasgos de su trayectoria, ideología y carácter. El más destacado, sin duda, su unión a la causa anarcosindicalista y a su ideal revolucionario; afiliándose a la CNT, donde desarrollaría una gran actividad sindical y política hasta el final de la guerra civil.

Pero también destacaría su clara capacidad intelectual y la afición al estudio multidisciplinario, las prácticas naturistas y vegetarianas y también una actividad pictórica que conservaría hasta la muerte. De carácter muy fuerte pero de aspecto frágil, sufría de coartación de la aorta, enfermedad que transmitiría a todos sus hijos.

En la pensión barcelonesa donde vivía conocería su primera compañera, Celia Abril, seis años más grande, también simpatizante anarquista, con quien en unión libre tendría dos hijos, Manuel y Darwina (que posteriormente se cambiaría el nombre a Balbina). A veintiséis años publicaría un opúsculo, “La solidaridad y el espíritu revolucionario en el hombre moderno”, editado en Tarragona en el año 1922.

A partir de principios de la década de los años 30 se traslada con su compañera e hijos en Igualada donde permanecerá hasta 1937, cuestión que trataremos en el próximo artículo. 

A finales de 1936, la consejería de economía de la Generalitat decreta la colectivización de las industrias y comercios para impulsar un nuevo régimen obrero en Cataluña. Es la revolución. A la vez se nombran unos delegados de la consejería a cada región económica de Cataluña que tienen la labor de fomentar el desarrollo de las actividades económicas y de vigilar que se cumplan las disposiciones de la Generalitat para el establecimiento del nuevo régimen. El delegado de la consejería de economía de la región VII, la de la Cataluña Central, con sede en Manresa, es Daniel Alcaide. Estamos seguros que esta tarea lo absorbió muchas energías y, según Ferrer Farriol, patriarca del anarquismo igualadino, “su dinamismo fue apreciado”.

El final de la Guerra tuvo consecuencias trágicas. En un bombardeo Celia baja a un refugio antiaéreo, tropieza bajando las escaleras y la multitud le pasa por sobre. Fue su muerte.

Sus hijos quedan en Barcelona. Alcaide huye en Francia y el julio de 1939, a bordo del barco Mexique, junto con 2.200 exiliados españoles, llega a México sin absolutamente nada: un viaje penoso. Ni ropa interior para cambiarse, me confía su hija. Un nuevo continente, una nueva vida. Quemó las naves. No volvería a ver nunca más su madre y tardaría cerca de 40 años a reencontrarse con su hija Balbina. Tampoco volvería nunca más en Cataluña. Una cosa también le quedó siempre en la conciencia de su época de agente revolucionario: no mató nunca a ninguna persona.

Continuará