Una nova època

Han estat molts els comentaris als gestos i a les paraules del Papa Francesc, que ha obert una nova etapa en la història bimil·lenària de l’Església. El programa del seu pontificat ha quedat ben marcat des de dimarts amb la publicació de l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium. Després d’una ràpida lectura, em permetré de destacar-ne els punts principals i les impressions que m’ha donat.

L’Església necessita una reforma –com tantes n’ha tingut al llarg del temps. S’ha dit que aquest Pontífex tanca l’època del postconcili –marcada per Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI- una etapa de tensió entre dues maneres d’entendre l’evolució de l’Església després del Vaticà-II, amb extrems fortament ideologitzats; però també una etapa difícil amb la relació amb la societat, a causa dels grans canvis que han transformat la vida i els criteris morals a molts nivells. El contrast entre la vida d’una persona de 80 anys i una de 20, en l’actualitat, exemplifica l’enorme gir que ha experimentat el nostre món. Francesc, no iconoclasta com uns pensen (segueixen amb la dialèctica del postconcili) –no és un Papa contrari a les devocions populars, i constantment predica sobre el retorn a la sacralitat i als sagraments- se n’adona que l’Església necessita “canvis d’estructura” per adaptar-se als reptes actuals.

L’exhortació diu que l’Església ja no necessita una “simple administració”, sinó una conversió ja que no pot deixar les coses com estan: totes les regions del món estan declarades en un estat permanent de missió, i recorda que “hi ha estructures eclesials que poden arribar a condicionar un dinamisme evangelitzador”. El Papa diu que “somia” que aquesta necessitat toqui costums, estils, horaris, llenguatge i una “reforma d’estructura” de tota l’Església, fins de la manera com exercir el Papat. Són paraules fortament il·luminadores per afrontar el futur de les comunitats cristianes de casa nostra, que hauran de viure en els propers anys un canvi generacional que farà replantejar moltes coses. Segurament, i com a mínim, una concentració d’esforços per fer més acollidora i càlida la vida de la minoria creient i més eficaç la labor missionera.

Són unes breus pinzellades d’un text en que es planteja també el què s’ha de comunicar al món i sobretot com s’ha de fer-ho. També en això es nota que els temps han canviat: la nostra ja no és una societat cristiana amb alguns dubtes morals, com trenta anys enrere. És una societat que no té necessitat en primer lloc de resposta a qüestions polèmiques (que no deixen de ser importants, per altra banda, diu el text) sinó de que se li torni a explicar amb alegria nucli essencial del missatge de Jesucrist, de contingut preciós i que és una eterna novetat i font de canvis personals i socials; un missatge d’esperança en un món que no espera res, i que és la resposta a les grans qüestions de l’home. I tot en un context enfangat per una greu crisi econòmica i social, la idolatria dels diners –duríssima la crítica al sistema liberal en el document papal- la injustícia que genera violència, la crisi de la família i un procés de secularització que ha desdibuixat l’horitzó cristià a més d’una generació. Serveixin aquestes línies per invitar a la lectura d’un document –amb un llenguatge clar i directe- que dona la clau del pontificat del Papa Francesc i de la vida de l’Església Catòlica en els propers anys. Una nova època.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el novembre de 2013