174 anys de Vedrunes a Igualada
El segle XIX fou un període molt convuls de la nostra història, amb canvis socials d'envergadura que afectaren de ple a la línia de flotació de moltes realitats multiseculars. Entre elles l'Església. Per una banda, sens dubte, l'aparició de la classe obrera, concentrada a les ciutats, amb dures condicions de vida i de treball. Paral·lelament el fenomen de descristianització d’aquest proletariat, lligada al desarrelament social, i el convertir-se en objecte d’una eficaç penetració d'ideologies polítiques que foren el caldo de cultiu d'un anticlericalisme de base popular.
La resposta de l’Església als canvis socials fou lenta i desigual, però hi fou. A vegades, més amb obres que amb paraules. Un fenomen poc estudiat fou protagonitzat per les dones: l’auge de fundacions d’ordes religiosos femenins que donaren resposta, amb les seves llums i obres, a tota classe de necessitats socials en colònies industrials, suburbis i barris, des dels hospitals, a la cura dels avis i l’assistència sanitària, a l’ensenyament femení o l’ajuda a l’incipient món obrer immigrant. Fa dos anys es presentà a la Complutense una tesi a càrrec de Jesús Torres titulada “Movimiento fundacional de instituciones religiosas femeninas españolas en el siglo XIX. Pervivencias y cambios”, molt interessant, i que posa llum a aquest període. La tesi desmenteix la tesi que eren fundacions de classe alta per fer caritat i, en canvi, qualifica el moviment “d’interclassista, amb un alt percentatge de fundadores de classe mitjana, obrera i pagesa. El concepte de caritat no és pot associar a la classe alta” amb les dades a la mà. A Catalunya es fundaren més de trenta ordes religiosos i fou la zona amb més fundacions de tot Espanya.
Aquest congregacionisme femení decimonònic segueix donant fruits però avui està en plena restructuració. La secularització de la societat, l'escassedat de vocacions a Occident, la crisi de la vida religiosa després del Vaticà II i l’arribada de la “societat del benestar” amb solucions públiques a reptes educatius i sanitaris ha fet canviar el context de totes aquests ordes religiosos de vida activa que, des fa temps, estan en franca retirada. I així trobem el tancament de les Carmelites de la Caritat “Vedrunes” a Igualada després de 174 anys i que fou anunciat diumenge al Full Dominical d’Igualada per la mateixa comunitat amb unes sentides paraules d’agraïment “des del cor us diem gràcies i gràcies per haver-nos deixat compartir la vida amb vosaltres”. Amb l'ajuda de Joan Farrés, que està preparant un recull històric, recordaré tres moments importants d’aquesta trajectòria.
Santa Joaquima de Vedruna (1783-1854)
Fou una dona amb gran empenta. Tingué nou fills i quedà vídua. Després de diferents penúries a causa de les guerres, vingué a Igualada on es trobà amb el seu guia espiritual, el pare caputxí Esteve d’Olot. A la nostra ciutat fou acollida per Josep Estrada, a qui Joaquima va expressar la voluntat de formar unes germanes que poguessin posar remei a les necessitats dels malalts, ella mateixa els visitava a l’Hospital de Sant Bartomeu (precisament administrat pel mateix Estrada). Les vedrunes estigueren a punt de fundar-se a Igualada: ho feren finalment a Vic en 1826.
L’Hospital i l’Escola d’Infermeria
L’Hospital de Sant Bartomeu es traslladà a l’antic convent dels Caputxins, a l’edifici del Passeig. Des del 22 de febrer de 1847 les germanes Vedrunes serien les que atendrien aquest “Hospital nou” fins a finals del segle XX. No s’hi van retirar ni el temps de la revolució i de la guerra civil, ja que, tot i la il·legalització dels ordres religiosos, la protesta dels metges va fer que es permetés la continuïtat -això sí, sense hàbit- de cinc de les religioses, tres de les quals eren infermeres titulades. Entre elles la cèlebre germana Àngela Ripoll, mà dreta del Dr. Solà Més endavant, la germana Magdalena Antoni fou secretaria d’estudis de l’Escola d’Infermeria ‘Nostra Senyora de la Pietat’ que existí entre 1967 i 1981. Els darrers noms de religioses vinculades a l’Hospital foren les germanes Dolors Calpe, Francesca Olivé, Rosa Curià i Assumpta Cullell.
El Barri de Montserrat
El nom de dues religioses vedrunes va íntimament lligat a l’església i al barri de Montserrat: la germana Dolors Calpe (a.c.s) i la germana Rosa Munté, aquesta darrera encara formant part de la comunitat ara clausurada. Les vedrunes van començar una llar d’acollida d’infants desprotegits al barri, primer en un pis davant la farmàcia, sobre un forn de pa. Un dia, durant una visita del llavors president de la Diputació Antoni Dalmau i en veure les condicions en què hi vivien (era un pis molt petit) els hi va cedir un pis de “La Caixa”, a l’avinguda de Barcelona. Més endavant es van poder traslladar a la casa del carrer dels Nards. La germana Rosa fou la fundadora de les “Dones del Dimecres” al barri de Montserrat, amb l'objectiu de crear un espai de trobada per a dones, per compartir, fer amistat, formar-se i créixer personalment i com a grup, amb col·laboracions amb la comunitat per ajudar a projectes destinats a diferents col·lectius. De tot plegat, cal donar-ne gràcies a Déu.
