El que s'hauria d'haver evitat

No hi ha paraules per expressar el que hem vist la passada jornada de l'1 d'octubre. Es van trencar moltes coses. I és susceptible que passin coses molt pitjors. Hannah Arendt afirmava en un dels capítols de la seva magna obra que "els homes corrents no saben que tot és possible". I tot és possible, també el que fa més por: una esquerda amb efectes incalculables a la nostra convivència.

La violència arbitrària i desproporcionada és el camí equivocat i l'hem de condemnar sempre. No faré reflexions polítiques i no encendré els arguments de les dues bandes, no és la meva missió. L'Església ha d'estar per la pau i tenir el cor obert a tots sense exclusió. Donaré una visió de pastor d'un dia a dia que s'ennuvola i s'enfosqueix. El que vindrà després de la tempesta ja es veurà. El camí de Crist, el que intento seguir i predicar, és el de la pau social i tot el que l'amenaça, vingui d'on vingui, em preocupa.

Aquests dies s’estan sembrant moltes llavors, algunes gens bones. Veurem com fructificaran. Cada agent social ha de reflexionar sobre la seva responsabilitat personal i política davant del futur més proper i del que les noves generacions rebran davant dels conflictius fets del present. I si les decisions preses han estat responsables per al bé comú de tots sense exclusió. Si s'ha atiat el foc en lloc d'apaivagar-lo.

Apartar la mirada de la violència o dels ferits (també els ferits en l’ànima) o considerar la violència una victòria per finalitats polítiques o el camí a seguir, és un error. La violència -i no només la física, sinó també aquella que nega el rostre i la paraula de l'altre- no porta mai res de bo i sempre deixa ferides, l'efecte de les quals no es pot controlar, com si es tractés d'una aixeta en la qual es pugui mesurar l'aigua que surt. Destruir la convivència, a desproporcionats cops de porra o amb paraules d'odi, és més fàcil i més ràpid del que pot semblar.

"Els homes normals no saben que tot és possible...": no siguem homes normals. Gravem-ho amb foc en els nostres cors i en els dels joves: "tot és possible". Aprenguem de la història, també de tot el que ha deixat enrere el segle XX també al nostre país. La llibertat hauria de ser un camí de responsabilitat.

Condemnem totes les veus que es moguin només per l'odi i destrucció i ens unim també al silenci. Silenci que també és necessari, per agafar aire i per reflexionar. Silenci de tweets, d'estats de facebook, de titulars, de notícies falses, de fotos de whatssap, desmentits, d'audios i de vídeos. Silenci que s'afegeix a la consternació (es palpa) de molta gent, als transports, a les cafeteries i al carrer. Silenci de molts (hagin votat o no, militin o no a favor del procés). Lamentem que la tensió hagi aparegut en famílies, grups d'amics i de whatsapp, pares de nens d’escoles d’Igualada que ja no es parlin entre ells; i que, en definitiva, les opinions faci massa temps que són massa viscerals. I la violència cronificarà la visceralitat per molts anys.

He titulat l'article "El que s'hauria d'haver evitat" perquè lamentablement crec que no s'ha fet i estem de ple en jornades molt difícils. Alguns estan il·lusionats, altres indignats i molts, molts, espantats. Són dies en què ens podem fer mal. Tant de bo m'equivoqui i com a cristià, us convido a la pregària que farem dissabte al vespre, a tres quarts de nou, a la nostra estimada imatge del Sant Crist d'Igualada per la pau i la concòrdia. Passi el que passi, defensi el que es defensi, és el que no s'hauria de perdre mai.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs a l'octubre de 2017

Adorar l'Eucaristia, adorar al Senyor

Acabarem avui l’Eucaristia vespertina de la Solemnitat del Cos i de la Sang del Senyor amb l’exposició del Santíssim i la processó, signe de la fe en la presència real de Crist que perdura després de la missa. L’aleshores cardenal Ratzinger va dir que la diada de Corpus tenia una triple dimensió: Estar amb el Senyor, anar amb el Senyor, agenollar-se davant del Senyor. 
Així mateix, el cardenal alemany Walter Kasper, teòleg de referència per al Papa Francesc, en el seu llibre: “El sacerdot servidor de l’alegria”, ens diu que “L’Eucaristia inclou l’adoració com element essencial. Després del Concili, però, s’ha intentat sovint contraposar l’adoració al caràcter de l’eucaristia com a banquet. Hem escoltat moltes vegades que el pa és per a ser menjar, no per a ser adorat...Però en ocasions s’ha caigut en l’extrem contrari, oblidant l’aspecte escatològic de l’adoració. Això ha portat a superficialitzar la devoció eucarística. 
Feliçment hi ha indicis de canvi. S’ha recuperat l’stupor eucharisticus, l’admiració davant del prodigi de que, sota la figura del pa i del vi, Déu és present entre nosaltres; també el sentit de l’adoració. Hem d’aprendre de nou a pregar i cantar: Adoro te devote, latens Deitas (“Us adoro amb fervor, Déu amagat…”). 
Així doncs moltes iniciatives de Nova Evangelització han posat en el centre l’adoració eucarística com a font de la trobada amb Jesús. En aquesta actitud orant i adorativa es posa de manifest el principi i fonament ignasià: que “l’home és creat per a lloar, fer reverència i servir a Déu nostre Senyor, i mitjançant això, salvar la seva ànima”. 
També en aquest punt, com ens diu el cardenal Kasper, cal una lectura correcte del Concili, ja que l’Església acull harmònicament tot allò que fa profit als seus fills. 
La festa d’avui també ens porta a recordar el manament nou de l’amor, que el Senyor ens va donar en el mateix sopar Eucarístic, la missa es converteix en compartir, com ho van fer els primers cristians de forma que “ni a uns sobrava, ni als altres mancava"; això és la col·lecta de la missa, posar en comú, i per això avui especialment va destinada a Càritas.

Vetllar el Senyor que ve!

Vetllar literalment significa estar desperts combatent a la son per algun motiu. No es tracta del qui passen la nit en blanc en una nit de festa cercant remeis artificials com la llum, el soroll, la música, el cafè o altres substàncies que alteren el nostre metabolisme. Significa vetllar a vegades en silenci i això implica un notable esforç.

Tot i que a les nostres latituds s’ha perdut el costum de vetllar els difunts de cos present tota la nit, es manté el nom de “vetlla” a la reunió de familiars entorn del cadàver al Tanatori. 

Alguns han de fer vetlla per obligació: els qui cuiden un malalt, els qui treballen en algun torn de nit, els qui el seu fill nounat no els deixa dormir….

I també hi ha qui fa vetlla per devoció, com els membres de l’Adoració Nocturna, vetllen i adoren a l’Eucaristia durant les hores de la nit. I litúrgicament, a la Missa de Resurrecció de la nit en diem la Vetlla Pasqual.

Però les lectures d’aquest diumenge, a l’inici d’aquest temps sagrat de l’Advent, no ens parlen del sentit literal de vetllar sinó que l’utilitzen com el símbol d’una actitud profundament cristiana: el qui està despert a la presència i la vinguda del Senyor.

Un dels sentits de l’Advent, més enllà de la primera vinguda en la carn i la segona en glòria, és recordar la vinguda quotidiana del Senyor: “en cada persona i esdeveniment” com ens diu un dels prefacis litúrgics d’aquest temps. I això és perquè creiem en allò que ens va prometre el Senyor: “Jo estaré amb vosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món” (Mt 18, 20).

Però de tot això moltes vegades no ens n’adonem perquè estem adormits, no literalment, sinó per l’excés de soroll que rodeja aquests dies abans de les festes de Nadal: black friday, sopars de feina, compres, rifes, etc. No podem viure aïllats però cal aprendre a mesurar-se per no defallir en estar més atent a Déu que ens parla de tantes maneres i per no perdre la dimensió espiritual de les festes que s’acosten. Per això alguns consells que ens poden ajudar:

La Corona d’Advent, també en família, vetllant cada diumenge i contemplar com creix Llum que és Jesús mateix que s’acosta.

La dimensió mariana i la festa de la Immaculada Concepció ens convida a mirar a aquella que vetlla esperant al Salvador. 

Fer el pessebre, al voltant de Santa Llúcia, que en tanta profusió de símbols no perdem aquells que expressen la nostra fe. Vetllar de no perdre la identitat.

Examinar la nostra consciència i preparar-nos per al Nadal rebent el sagrament de la Penitència. Vetllar també significa reformar-nos.

La col·lecta per Càritas, el dia 24. Vetllar als qui pitjor ho passen en aquests dies.

Pregar avui i sempre

És l’activitat més silenciosa de les nostres parròquies i comunitats. A part de la pregària dels religiosos, tinc comptats -potser m’equivoco- fins a deu grups d’oració a Igualada, formats per laics, la majoria amb una periodicitat mensual però també n’hi ha de setmanal. Tenen l’única labor de pregar però també generen una amistat i una fraternitat entre els seus membres.

La pregària no és quelcom que hàgim de donar per suposat. Cal aprendre a pregar i per això cal desitjar-ho: “Senyor, ensenya’ns a pregar” (Lc 11,1). 

L’Església realitza una notable activitat litúrgica, catequètica, assistencial però si a tot això li faltés la pregària, trontollaria des de la base. La pregària és la condició necessària de tot, hi ha una exigència d’oració. 

Si un creient no resa, no pensa sovint en Déu, no li parla o no li dóna importància, acaba convertint-se en un activista, buscant protagonisme, fent comèdia o àdhuc abandonant la fe.

Igualment, si en les nostres parròquies hi ha molta activitat catequètica i pastoral, però ningú es recordés de pregar i l’oració quedés com aparcada, totes les seves activitats perdrien gust de l’Evangeli de Jesucrist i els mòbils de la pastoral es mourien a criteris oportunistes, criteris polítics, ideològics, depenent de l’ambient, la moda o el criteri del qui va al davant. Buscaríem l’aplaudiment fàcil. Deixaríem de ser la sal i la llum del món, dissolts en l’ambient. No aportaríem res de diferent.

Si preguem -personalment o comunitàriament- significa que tot allò que es vol alimentar de verdadera font, que és Déu mateix, no dels nostres criteris, impulsos o manies. Si preguem donem verdader sentit a tot allò que fem i podem confiar en un Sentit (en majúscules) els nostres sense-sentits, els nostres fracassos i contradiccions.

Preguem ens adonem que no hi ha res per sobre de Déu i que pel cristià aquesta és la principal bandera. Per sobre de totes les altres. És la manera que la nostra relació amb els altres, en aquests dies difícils, no quedi afectada. En la bandera de Crist hi cabem tots.

Stabat mater dolorosa

Moltes persones senten una emoció especial en les imatges de Maria sofrent durant la Passió de Crist o amb la contemplació de la Mare de Déu al peu de la creu amb el seu  fill Jesús mort als seus braços. I això passa perquè hom reconeix l’especial sensibilitat materna envers tot el que passa als seus fills i potser també perquè recorda tants i tants casos de sofriment maternal. El sofriment maternal forma part de la condició humana. Què hi ha més trist que una mare que ha perdut al seu fill?.

La teologia, la litúrgia i la pietat popular han centrat la seva mirada en un dels episodis de l’Evangeli: la compassió de Maria manifestada en el seu dolor, profetitzat per l’ancià Simeó “una espasa et traspassarà l’ànima” (Lc 2,35). L’espasa travessant el cor de la Mare de Déu és símbol dels seus sofriments, de les penes que Maria va sofrir unida al seu Fill, especialment durant la Passió, per la salvació de la humanitat.

Aquesta diada litúrgicament la celebrem el 14 de setembre, a Igualada la festa patronal de la parròquia de la Mare de Déu de la Soledat, tot i que tradicionalment també s’havia celebrat el divendres de Passió (en aquest cas, la nostra copatrona, la Mare de Déu de la Pietat).

La seqüència de la memòria, atribuïda al papa Inocenci III, ens orienta sobre els sentiments que hem de reviure contemplant els dolors de Maria. Comença posant la mirada sobre Maria “Stabat Mater dolorosa Iuxta crucem lacrimosa”, estava Maria dempeus plorant al costat de la creu. És l’escena que ens corprèn. 

I més endavant ens pregunta com no ens podem deixar de sacsejar pels dolors de Maria: quin home no ploraria si veiés a la Mare de Crist en aquest suplici? Qui no s’entristiria amb la Mare contemplant al seu Fill sofrent?.

Aquesta contemplació de Maria és un ressò del gran esdeveniment la Passió del Senyor, el terratrèmol dels sofriments de Crist per la salvació del món en el cor maternal i femení de la Mare de Déu. Sabem que les mares tenen una unió particularíssima amb tot el que passa als seus fills, ho veiem també en el gènere animal. Veiem com el vincle emocional entre la mare i la prole és intens des del moment de la concepció i del naixement, i fa que les alegries i els patiments dels fills tinguin un ressò intens en l'interior de la mare. En diu l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler: “també en el dolor, Maria és el model de perseverança en la doctrina evangèlica tot participant dels sofriments del Crist amb la paciència (cf. Regla de sant Benet, Pròleg 50). Ho ha fet tota la seva vida, i sobretot en el moment del Calvari. Aquí esdevé tipus i model per a tot cristià. Perquè ha estat estretament unida a la mort de Crist, també ho està després a la seva resurrecció (cf. Rm 6,5). La perseverança de Maria en el dolor, per fer la voluntat del Pare, li val una nova irradiació en bé de l'Església i de la Humanitat”. 

Compadiu-vos de mi, vos que estimeu tan!

Un dels salms més propis del temps quaresmals, és el número 50, l’anomenat Miserere. És una de les meditacions bíbliques més profundes sobre la culpa i la gràcia, que la Litúrgia de les Hores prega tots els divendres als Laudes, que apareix sovint en la litúrgia quaresmal i que pels igualadins té una significació espiritual rellevant, ja que ens evoca quan el 20 d’abril de 1590 el Sant Crist d’Igualada, amb les gotes de sang del prodigi, era traslladat del Roser a Santa Maria mentre els sacerdots cantaven aquest salm. Consta que des de 1592 els divendres quaresmals es canta el Miserere al Sant Crist.

Què ens diu aquest salm? El rei David fou invitat a fer penitència per les paraules del profeta Natan, que li va retreure el seu pecat d’adulteri amb Betsabé i l’assassinat del seu marit, Uries. David és una figura adient per a meditar el misteri, per una banda, de la fragilitat humana i, per l’altra, de la misericòrdia divina.

El salm 50 ens presenta, en primer lloc la realitat del pecat, en la que naixem, amb coherència amb la doctrina del pecat original. El mal ens allunya de Déu, ens aparta del bon camí i és un desafiament al Creador.

Però en la segona part del salm, després d’expressar la necessitat de perdó, s’insisteix en el fet què el poder de la gràcia és més gran que el poder del mal. El Senyor elimina la culpa i renova la nostra humanitat amb el seu Esperit: ens dóna un cor nou i pur.

El salm no amaga la realitat feridora del pecat, “contra vós, contra vós sol he pecat, i he fet el mal que vós desaproveu”, el pecador penedit es presenta amb tota nuesa davant Déu amb la confiança en el poder regenerador i transformador del perdó diví.

Tenim en aquest salm un model de penitència; el Papa Francesc ens diu “qui prega amb aquest salm està convidat a tenir els mateixos sentiments de penediment i de confiança en Déu que va tenir David quan es va penedir, i àdhuc sent rei, es va humiliar sense tenir temor de confessar la culpa i mostrar la misèria pròpia al Senyor, convençut de la certesa de la seva misericòrdia”. 

Que el Miserere quaresmal ens faci apropar sense por a la misericòrdia de Déu per a confessar les nostres culpes, errors, ferides i, així, confiem la nostra fragilitat a l’Únic que ens pot renovar de veritat.

Podem fer juraments en nom de Déu?

Quan es fa una renovació del consell de ministres o d'un ajuntament, per exemple, els nous càrrecs van passant d'un a un i tenen la possibilitat de prometre o de jurar el seu càrrec. Jurar significa que es posa a un testimoni per assegurar el compliment d'un compromís (jurar davant Déu -simbolitzat en la Bíblia i el Crucifix- o un poder humà o institucional, com pot ser la Constitució o les lleis vigents). En canvi, prometre implica adquirir un compromís personal, sense posar a res i a ningú per testimoni.

El segon manament de la Llei de Déu prohibeix el jurament en fals, quan posem a Déu com a testimoni, és l'anomenat perjuri, que implica una falta de respecte al Senyor. Tanmateix avui l'evangeli ens diu: "No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne".

Apel·lant a les paraules del Senyor, molts cristians tenen dificultat a acceptar que s'hagi de barrejar fàcilment a Déu en els assumptes, sovint bastant banals, dels homes. A molts els sembla que fins i tot l'ús del jurament pot, d'una banda, ser va motivar que es desenvolupi una certa superstició en la societat i, per un altre, ocasió de molts perjuris, donada la lleugeresa amb què pot utilitzar-se.

Per tant, podem jurar o no? Algun teòleg actual ho ha dit clarament: Crist inaugura un ordre nou i en l'orde de la nova Llei del sermó de la muntanya no es jura. No hauríem de tenir necessitat de jurar quan hi ha confiança, en les famílies, en el matrimoni, en la societat...

Tanmateix la tradició mil·lenària de l'Església ha acceptat el jurament (Sant Pau jura posant Déu per testimoni a 2 Co 1, 23, per exemple) perquè encara estem en el temps en què perdura el mal, les relacions humanes estan basades en la desconfiança i en la debilitat i, per tant, la mentida està instal·lada en la nostra societat. Més que una prohibició, Jesús indica quin és l'estat de coses en el nou ordre del Regne, que espera la plenitud definitiva.

Podem posar a Déu com a testimoni, però no de manera lleugera i sempre que sigui per una causa greu o justa (per exemple, davant d'un tribunal). I sempre que es faci amb veritat, amb sensatesa i justícia.

Les arrels igualadines de Joaquin Navarro Valls

Joaquin Navarro Valls moria dimecres de la setmana passada a Roma a 81 anys. Nascut a Cartagena, era metge de professió i actor de teatre en la seva joventut, i Joan Pau II el va fitxar l’any 1984 quan era corresponsal d’ABC a Itàlia i el Vaticà i president de l’Associació de Corresponsals estrangers. Durant 22 anys en va ser el seu portaveu, essent el primer laic i el primer no italià a ocupar el càrrec de director de l’Oficina de premsa de la Santa Seu (Sala Stampa).

La seva funció fou absolutament modernitzadora del paper del papat en els media actuals: la Sala Stampa fins al moment es limitava a entregar els comunicats de la Secretaria d’Estat i els discursos del Pontífex: a partir de llavors Navarro Valls va adoptar una funció de portaveu al cent per cent, amb una llibertat i una flexibilitat de paraula mai vista pels seus predecessors, amb un to no clerical sinó la d’un periodista professional. I tot això en el pontificat que fou el més mediàtic i universal fins aleshores.

Un dels secrets és la seva comunió amb el Papa Joan Pau II: era un dels seus confidents. Era l’encarregat de guiar els periodistes vers el missatge papal en els voluminosos discursos i documents del pontificat. 

El seu avi era l’igualadí

Jo mateix, saludant-lo personalment el 2012, i dient-li que era igualadí em digué: “allí estan mis orígenes”. La família de Navarro Valls, prové per part de mare, de la nostra ciutat. El seu avi era en Rafael Valls Font, de la nissaga de “Cal Feu”, que a principis del segle XX va anar a viure a Cartagena.

A Cartagena, el Sr. Valls vivia amb la seva germana Conxita, coneguda popularment com la “Conxita xerraire”.

Tenia un negoci de sastreria i confecció d’uniformes, banderes i tot un seguit d’articles per a la Marina militar, dels quals tenia l’exclusiva. Vivia al carrer “Cañón” -després de tenir el negoci al carrer Villmartín i al carrer Segasta- on la casa i el negoci ocupava tota una illa de cases. El prestigi del negoci de la família Valls a Cartagena fou tan elevat que en Rafael Valls obtingué la Creu del Mèrit Naval l’any 1935. L’igualadí fou un gran mecenes per les processons de Cartagena, ja que, per exemple, va pagar el tron del Sant Sepulcre.

En Rafael Valls Font tingué dos fills: Rafael “el nene”, Rafael Valls Marín, que fou regidor a l’Ajuntament, pare a la vegada de Maria de la O “orita”—cosina del personatge vaticà— i Conchita, la mare de Joaquín Navarro Valls que es va casar amb el Sr. Navarro, un advocat de l’Estat.

Ignorància oceànica

Ho va resumir un president del govern espanyol visitant una escola durant una campanya electoral fa uns anys: más gimnasia y menos religión. 

La pretensió de determinades corrents polítiques d’unificar tot el sistema educatiu en un sola xarxa que anul·li la llibertat educativa i que, entre moltes altres notes, té com a característiques la del laïcisme imperant: la dimensió espiritual de l’ésser humà no existeix i, si existeix, fem veure com si no hi fos.

La pretensió que el laïcisme és neutre és completament falsa i -diguem’ho clar- la malvolença es concentra contra la religió catòlica. Si un monjo budista fa una xerrada en un institut públic, molts ho consideraran enriquidor; si s’atreveix a proposar-la un representant catòlic les protestes arribaran a TV3. 

Avui el panorama de les noves generacions respecte al patrimoni cristià d’occident és desolador, fins al punt que un pensador català l’ha definit com a “ignorància oceànica”. Sota la bandera del laïcisme hi ha un empobriment cultural generalitzat, molt diferent al que es viu a altres països com Itàlia.

Sense cultura religiosa no es pot entendre el 80% del patrimoni històric i artístic del nostre continent: no se saben distingir les principals escenes de la pintura occidental (si no se sap qui era David i Goliat, Adam i Eva, o Maria i Jesús), ni l’escultura ni els principals edificis, si no se sap que és una catedral o una església. Com explicarem la Sagrada Família?

Molts no saben que se celebra per Nadal o Pasqua, perquè el Carnaval és abans de la Quaresma i acaba passant com en un municipi anoienc que fan les Caramelles el Diumenge de Rams. D’aquí a barrejar halloween, Nadal, Buda i Sant Pancraç com fan certs hipermercats orientals hi ha un pas, o a qualificar al pessebre com un “símbol nazi” com digué orgullosament un universitari en un mitjà de comunicació.

Sense cultura religiosa no es pot entendre milers de pàgines de la literatura universal, des de la Divina Compedia passant pels Germans Karamazov fins al Quixot. Els professors d’història i d’història de l’art han de donar informació suplementària perquè els alumnes entenguin quelcom dels continguts de les seves matèries…

La història del món, d’Europa, d’Espanya i de Catalunya no es pot entendre sense la fe cristiana: com es pot explicar que és un Concili o la reforma protestant sense un mínim de cultura?. 

Mentrestant, molts professors de religió a la pública viuen atemorits per equips docents que els veuen com una espècie de quintacolumnistes al discurs laïcista oficial: l’escola ha de ser laica i, per tant, no es parla de religió: más gimnasia y menos religión. 

La religió té diverses dimensions, una vivencial, doctrinal i existencial (pròpia de la catequesi, resposta lliure a les preguntes claus de l’existència humana) i la dimensió cultural i formativa. Conèixer la religió és l’única manera d’optar lliurement i raonablement a favor o en contra, opció seriosa i que s’ha de fer amb coneixement de causa. Un gran socialista francès, Jean Jaurés, escrivia al seu fill: “no cal ser un geni per comprendre que només són veritablement lliures de no ser cristians els qui tenen la facultat de ser-ho, perquè en cas contrari la ignorància els obligarà a la irreligió”.

La ignorància ens fa més esclaus, més dependents, menys lliures, més manipulables i més pobres. Potser es el que volen alguns.

Primer montbuienc que serà beatificat: Joan Busquet Llucià

A finals de l'any passat, l’Osservatore Romano publicava la notícia que el papa Francesc havia signat el decret de la pròxima beatificació d’un grup de màrtirs claretians. El passat 9 d’abril el Full Diocesà publicava el noms dels 22 que són fills de la nostra diòcesi de Vic. Entre ells, en el nostre àmbit, destaca la figura Joan Busquet Llucià, fill de Santa Margarida de Montbui.

A espera de saber la data i lloc de la beatificació, que sembla que serà el proper mes d’octubre, ja podem avançar que Joan Busquet serà el primer beat de Montbui. 

Havia nascut el 13 de gener de 1881 i fou superior del col·legit claretià de Barbastre. Forma part del grup de desenes de claretians catalans que van morir en la maltempesta de 1936-39: el fet de ser sacerdot o estudiants (n’hi ha de 16 anys) fou el motiu de la seva mort.

Josep Armengol, superior de la comunitat claretiana de Vic, recorda que aquest beatificació és "un reconeixement a unes persones que van donar la vida per Déu". El testimoni de perdó d'aquests màrtirs claretians és avui dia exemple per a la congregació: "Ells perdonaven tothom i nosaltres perdonem tothom", això no treu, però, que se'ls vulgui recordar en un acte litúrgic. 

El Pare Busquet era, l’any 1936, un ancià quasi cec. Va ingressar a la presó el 21 d’agost, un dia d’infàusta memòria perque aquella nit -al cementiri de Lleida- un piquet de guardies d’asalt, va afussellar a 74 sacerdots i religiosos, constituint-se unes de les majors matances col·lectives que es van produir. El Pare Busquet va estar empresonat durant tres dies i el dia 24, una columna de milicians que pretenia cremar tota la presó, al no aconseguir-ho, incendia la catedral de Lleida. Demanen la mort de tots els detinguts. Les autoritats cedeixen en part i lliuren a vint persones, entre ells al Pare Busquet, que a les palpentes, sense veure-hi, suscita la compassió d’algun dels presents: “pobre, que torni dins…”. Tanmateix el mateix dia fou assassinat. 

Enmig de la tragèdia del que representà la revolució i guerra civil, malauradament les ferides de la qual no estan curades, els testimonis de coherència i fidelitat dels qui foren víctimes innocents i pacífiques de la bàrbarie segueixen essent un testimoni per a les noves generacions.

El patrimoni musical de la Setmana Santa

Intentava ordenar unes grises factures i pensava a què podria dedicar aquesta columna mensual. Em ve al cap la petició política de prohibició de la missa dominical televisada, que ha ferit a moltes persones, però crec que ja s'han dit suficients coses i, espero, que el sentit comú imperarà per sobre del fanatisme d'una minoria. Avui prefereixo elevar l'esperit vers el vessant musical de la Setmana Santa que s’acosta i sobre aquells himnes litúrgics multiseculars que han arribat als nostres dies com un patrimoni espiritual i cultural que bé mereix una mirada.

Divendres de Dolors o de Passió tot i que actualment no té categoria litúrgica pròpia, és el divendres abans de Rams, dia en què es contemplen tradicionalment els dolors de Maria al peu de la Creu. A Igualada es venera la Mare de Déu de la Pietat en la seva festivitat. La seqüència propia d’aquest dia és Stabat Mater Dolorosa, un poema del segle XIII atribuït al papa Inocenci III. El text presenta a Maria, al peu de la Creu, amb llàgrimes als ulls per la mort del seu Fill i es pregunta qui no s’entristeix en veure a la Mare contemplant el seu fill? És la passió de la mare. Aquesta seqüència, que té la seva versió gregoriana, ha rebut versions de Palestrina, Rossini, Pergolesi, Vivaldi, Liszt, Verdi entre d’altres.

Tres dies després, Diumenge de Rams, és l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Expressant l’alegria per l’arribada del Rei, aclamat per la multitud hi ha el salm 47, Lauda Jerusalem…. Glorifica el Senyor, Jerusalem; Sió, canta lloances al teu Déu, que assegura les teves portes i beneeix dintre teu els teus fills. Expressa la joia d’aquella entrada del Senyor, un moment d’esperança que durarà ben poc.

Dijous Sant, entrem al Triduum Pasqual. El Senyor estima als seus fins a l’extrem, ens diu l’Evangeli, s’acosta la consumació del drama. Els reuneix pel darrer sopar, institueix el memorial de la seva presència entre nosaltres: l’Eucaristia -el seu Cos i la seva Sang- i el sacerdoci. Per mostrar als seus deixebles com s’han d’estimar entre ells els renta els peus, empolsats del carrer, acte reservat als esclaus. Mentre el sacerdot renta els peus a dotze persones durant l’ofici vespertí de Dijous Sant, repetint aquest gest d’amor, de les antífones del cant en surt l’Ubi Caritas et Amor, Deus ibi est…. On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu (tot i que en català és canta, on hi ha veritable amor allí hi ha Déu). Tenim una versió gregoriana i algunes de contemporànies.

Divendres Sant, la passió i mort del Senyor. Es consuma el sacrifici i Jesús és crucificat com un malfactor. A l’ofici de la tarda, el ministre va desvelant progressivament la Creu Salvadora i la mostra al poble fidel, que la venera amb devoció. Mentre s’hi van acostant es van cantant els Improperis. Són un text antiquíssim, en què en la lletra, commovedora, Crist es lamenta per totes les coses que Déu ha fet pel seu Poble (en particular, recorda l’alliberament d’Egipte) i per contra, com se l’ha rebutjat i martiritzat el Divendres Sant: Poble meu, ¿què t’he fet? ¿en què t’he entristit?. Respon-me!. Jo et vaig treure de la terra d’Egipte i tu has preparat una creu al teu Salvador. La versió de Palestrina és la més cèlebre i se segueix cantant cada Divendres Sant al Vaticà.

Arriba la Pasqua i la Vida triomfa sobre la mort i el mal. És la glòria de la Resurrecció, Jesús ha resultat vencedor i un dia d’alegria. Dues peces pasquals: el salm  96 Cantate Domino canticum novum, canteu al Senyor un cantic nou! ha rebut versions, a part de la gregoriana, de Haendel, Monteverdi i molts d’altres… També en té una, preciosa, Valentí Miserachs. I per últim, el Diumenge de Pasqua, una altra seqüència medieval, Victimae paschali laudes: què has vist de camí, Maria, al matí?. El meu Senyor gloriós, la tomba abandonada, els àngels testimonis, sudaris i mortalla. Ha ressuscitat de veritat el meu amor i la meva esperança. Al youtube podreu fer un itinerari musical per la Setmana Santa seguint aquestes peces. Bona Pasqua a tots!.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el març de 2017

Don Lorenzo: la fe del forner

La història és coneguda. El passat 3 de febrer moria Lorenzo Servitje Sendra, fundador del grup Bimbo. Havia nascut 98 anys abans a ciutat de Mèxic, fill de Joan Servitje -odenenc- i de Josefina Sendra -montbuienca. El matrimoni regentà el forn El Molino i l’any 1945 Lorenzo, que s’havia fet càrrec del negoci per la mort del seu pare, va fundar Bimbo, juntament amb el seu oncle Jaume Sendra (casat amb la igualadina Anita Mata, la dibuixant de l’osset emblema de la marca) i Jaume Jorba i Josep Mata. 

No tan coneguda és la faceta catòlica i social del patriarca. Home prudent i enèrgic, dotat d’una fortalesa indestructible, no va separar la seva fe cristiana de la seva exitosa trajectòria empresarial.

La seva filla, en una recent conferència, explicava: “els diumenges, abans d’anar a missa, ens feia asseure a tota la família i llegíem junts l’evangeli del dia i el comentàvem. No ens permetia criticar als altres, ni tractar amb altivesa a les persones que ens ajudaven a casa. Des de petites feiem classe a nens marginats. Vivíem amb austeritat la vida quotidiana”.

Servitje va trobar en la doctrina social de l’Església una alternativa al marxisme i al liberalisme per la seva visió humanitària de l’economia. Critica durament les enormes desigualtats de les societats llatinoamericanes i al consumisme, que no permet crear treball ni benestar social. Per minorar les desigualtats, proposà augmentar la productivitat dels més desafavorits a través de diferents projectes de microcrèdit i microempreses. El seu lema era una empresa plenament productiva i plenament humana, recordant que “el privilegi de crear riquesa dóna lloc a la responsabilitat i el privilegi de contribuir a la distribució de la riquesa”. Per això va intentar que la seva companyia, des del principi, no baixés la qualitat del producte a costa de major rendiment econòmics; tingué com a principi el respecte als treballadors, “no són recursos humans: són persones i és la meva família” (Bimbo a Mèxic era famosa per no tenir mai vagues) i el respecte al medi ambient.

No s’ha de separar la moral -i demana una sòlida formació integral per a les noves generacions- de l’economia, i per als empresaris cristians això és una exigència evangèlica. En Don Lorenzo tot això no es va quedar en paraules: promogué l’adopció de famílies indígenes a Chiapas mitjançant ajudes econòmiques i el finançament de microempreses. Les seves idees les va diverses institucions empresarials i formatives.

No estalvià crítiques a l’evolució de la societat. El dia que rebia un reconeixent, exclamà: “vam ser educats en la fe catòlica. Ens van ensenyar a creure en Déu, a complir els seus manaments, a estimar a Crist i a ser fidels a la seva Església, i això ha estat per nosaltres tota una forma de vida, una experiència espiritual i una exigent norma de conducta. Ara no hi ha temps per a Déu (…). Guanyar diners, viure bé, tenir coses i divertir-se ara és l'única cosa que importa en la vida, ningú treballa desinteressadament per contribuir a construir una societat justa i solidària. Es consumeix més del que es necessita, es malbarata, es destrueix. Prevalen l'individualisme, el materialisme, l'hedonisme i l'atomisme social i pocs es preocupen veritablement pels pobres”.

En el seu testament espiritual difós fa uns dies, del qual recomano la lectura (es troba a la xarxa), proclama la seva fe en Déu, el matrimoni i la dignitat de les persones. També en el valor de l’amistat, en “el valor d’una vida senzilla i en necessitar poques coses”, el de l’amabilitat, en el caràcter i la força de la voluntat, en l’aprofitament del temps i la puntualitat. Proclama la seva admiració per la naturalesa, la necessitat d’una participació social activa i per últim “una actitud positiva i optimista de la vida, saber-se acomiadar d’ella i no donar massa importància als nostres problemes i defectes”. Espero haver pogut oferir un perfil d’aquesta personalitat amb arrels anoienques.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el febrer de 2017

L'ús i abús de les paraules

Solidaritat és una d'elles. "La cursa ciclista més solidària", "La Marató de la Solidaritat", "La comarca més solidària".... Mai s'ha parlat tant de solidaritat però hauríem de preguntar si l'utilitzem adequadament i si el nostre món és realment solidari.

Qualsevol pot fer filantropia, qualsevol pot donar un tros de pa o una moneda, en una campanya nadalenca, però la paraula solidaritat és molt més que tot això.

Cito dos fragments de Joan Pau II: "la solidaritat és una veritable i pròpia virtut moral, no un sentiment superficial pels mals de tantes persones, properes o llunyanes. Al contrari, és la determinació ferma i perseverant d'obstinar-se pel bé comú; és a dir, pel bé de tots i cadascun, perquè tots siguem veritablement responsables de tots". I en un altre fragment afegia: "la solidaritat ha de captar-se, abans de res, en el seu valor de principi social ordenador de les institucions, segons el qual les estructures de pecat, que dominen les relacions entre les persones i els pobles, han de ser superades i transformades en estructures de solidaritat, mitjançant la creació o l'oportuna modificació de lleis, regles de mercat...".

La labor social de l'Església, realitzada principalment a través de Càritas, també ha viscut un aprofundiment en els darrers anys. El centre són les persones (no els elements materials, de roba o menjar) i ajudar-les implica un compromís constant amb elles per facilitar el seu procés d'integració, i lluitar, si convé amb denúncia positiva, contra tot allò que ho dificulta. Això és molt més que un donatiu nadalenc fruit en moltes ocasions pel sentimentalisme que pregonen els mitjans de comunicació, convertits en autèntiques cascades de causes socials efímeres.

Recentment s'ha publicat un assaig del prestigiós psiquiatra Dalrymple, en què denuncia com el sentimentalisme enboira la raó, apareixen victimitzacions constants contra enemics fantasmes (sembla que si no ets víctima de res, no tens categoria moral) i el sentimentalisme com a fenòmen de masses que provoca abusos com el trist cas de la nena Nàdia.

La solidaritat es mesura en la nostra vida quotidiana, en com som capaços de sortir, estar disponibles, escoltar i servir als que estan al nostre costat: especialment als que ens costa més de fer-ho. No es mesura en construccions ideològiques estèrils o en un sentiment nostàlgia de compassió que, com humans que som, ens sorgeix enmig d'una societat fortament individualista com la nostra.

No es tracta de criminalitzar els donatius pels altres, tant de bo ni haguéssin més (segons l'Índex Global de Generositat que elabora la Charities Aid Foundation Espanya ha caigut al lloc 79, entre Afganistan i Ghana: aquest índex mesura la contribució dels ciutadans en capital social a través de donacions, ajuda mútua i voluntariat). Però no devaluem tant les paraules perquè tenim el perill que la nostra vida també quedi devaluada.

El debat sobre la inhumació i l'incineració

Tot intent de donar sentit a la vida implica donar sentit a la mort, deia un conegut escriptor del segle passat, i si hi ha quelcom que ens defineix com a humans és la de donar una interpretació a la mateixa vida i a la mateixa mort; és a dir, a fer-ne cultura.

És un fet biològic, però també és cultura i és simbolisme i això ens fa humans. Som els únics éssers vius a la terra que reflexionem al voltant de la mort. Cap animal té la capacitat de fer conscient la seva pròpia mort: només mor, no existeix la mort per a ells més enllà de l'instint de supervivència.

Un dels primers testimonis d'humanitat és el fet de la sepultura i, amb ella, les pràctiques funeràries: unànimes des de la prehistòria. No hi ha cap grup humà que hagi abandonat els seus propis cadàvers a la intempèrie.

Evidentment, les pràctiques culturals i funeràries han variat al llarg dels segles, segons els diferents contextos i, especialment, sobre les diferents creences religioses. A través de les pràctiques funeràries es dóna simbolisme a allò que es creu o s'espera respecte a la mort.

Des de la segona meitat del segle XX ha crescut de manera notable en el món occidental la pràctica de la incineració, irrompent en la pràctica multisecular de la inhumació. I amb la incineració i amb les transformacions socials que s'hi han produït en els darrers decennis, a poc a poc han crescut pràctiques que obvien els cementiris com a lloc de sepultura i que consisteixen a llençar les cendres en indrets naturals o més estranyes, com a utilitzar-les per a fer-ne tatuatges, incloure-les en joies o llençar-les al camp del Barça.

Si això és permès o no depèn de l'autoritat civil, que en molts casos ja ha limitat molt aquestes pràctiques en determinats paratges naturals. Però l'Església té l'obligació d'orientar als seus fidels respecte a què els símbols funeraris expressin de manera clara la fe en la resurrecció de la carn i la vida perdurable. Per això la darrera instrucció de la Congregació per la Doctrina de la Fe, es recorda que des de 1963 l'Església respecta la incineració mentre no impliqui una negació de la fe en la resurrecció (com feien els revolucionaris francesos per eliminar els funerals cristians). I es posa en relleu la importància dels cementiris perquè "afavoreix el record i la pregària pels difunts per part dels familiars" i perquè s'oposa a la "tendència a amagar o privatitzar l'esdeveniment de la mort i el significat que té per als cristians". Aquesta és la raó perquè es demana que les cendres es conservin en cementiris o llocs sagrats a més d'evitar el perill que suposa l'oblit o la conservació irrespectuosa de les restes del difunt, així com "la dispersió de les cendres a l'aire, a la terra o a l'aigua o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles, tenint en compte que per aquestes formes de procedir no es poden invocar raons higièniques, socials o econòmiques que poden motivar l'opció de la cremació”.

Tot per ajudar a viure als que creuen que la mort no és la desaparició completa de la persona sinó el pas a la vida eterna i també per al respecte al cos, no vist com un objecte sinó una manifestació del que hem estat, som i serem.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el novembre de 2016

Una nova època

Han estat molts els comentaris als gestos i a les paraules del Papa Francesc, que ha obert una nova etapa en la història bimil·lenària de l’Església. El programa del seu pontificat ha quedat ben marcat des de dimarts amb la publicació de l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium. Després d’una ràpida lectura, em permetré de destacar-ne els punts principals i les impressions que m’ha donat.

L’Església necessita una reforma –com tantes n’ha tingut al llarg del temps. S’ha dit que aquest Pontífex tanca l’època del postconcili –marcada per Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI- una etapa de tensió entre dues maneres d’entendre l’evolució de l’Església després del Vaticà-II, amb extrems fortament ideologitzats; però també una etapa difícil amb la relació amb la societat, a causa dels grans canvis que han transformat la vida i els criteris morals a molts nivells. El contrast entre la vida d’una persona de 80 anys i una de 20, en l’actualitat, exemplifica l’enorme gir que ha experimentat el nostre món. Francesc, no iconoclasta com uns pensen (segueixen amb la dialèctica del postconcili) –no és un Papa contrari a les devocions populars, i constantment predica sobre el retorn a la sacralitat i als sagraments- se n’adona que l’Església necessita “canvis d’estructura” per adaptar-se als reptes actuals.

L’exhortació diu que l’Església ja no necessita una “simple administració”, sinó una conversió ja que no pot deixar les coses com estan: totes les regions del món estan declarades en un estat permanent de missió, i recorda que “hi ha estructures eclesials que poden arribar a condicionar un dinamisme evangelitzador”. El Papa diu que “somia” que aquesta necessitat toqui costums, estils, horaris, llenguatge i una “reforma d’estructura” de tota l’Església, fins de la manera com exercir el Papat. Són paraules fortament il·luminadores per afrontar el futur de les comunitats cristianes de casa nostra, que hauran de viure en els propers anys un canvi generacional que farà replantejar moltes coses. Segurament, i com a mínim, una concentració d’esforços per fer més acollidora i càlida la vida de la minoria creient i més eficaç la labor missionera.

Són unes breus pinzellades d’un text en que es planteja també el què s’ha de comunicar al món i sobretot com s’ha de fer-ho. També en això es nota que els temps han canviat: la nostra ja no és una societat cristiana amb alguns dubtes morals, com trenta anys enrere. És una societat que no té necessitat en primer lloc de resposta a qüestions polèmiques (que no deixen de ser importants, per altra banda, diu el text) sinó de que se li torni a explicar amb alegria nucli essencial del missatge de Jesucrist, de contingut preciós i que és una eterna novetat i font de canvis personals i socials; un missatge d’esperança en un món que no espera res, i que és la resposta a les grans qüestions de l’home. I tot en un context enfangat per una greu crisi econòmica i social, la idolatria dels diners –duríssima la crítica al sistema liberal en el document papal- la injustícia que genera violència, la crisi de la família i un procés de secularització que ha desdibuixat l’horitzó cristià a més d’una generació. Serveixin aquestes línies per invitar a la lectura d’un document –amb un llenguatge clar i directe- que dona la clau del pontificat del Papa Francesc i de la vida de l’Església Catòlica en els propers anys. Una nova època.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el novembre de 2013

La joventut, el finestral per al qual entra el futur del món

Brasil és un dels països més atractius d’Amèrica Llatina. És l’economia més gran de la regió, una població vitalista i diversa -descendents d’europeus, africans i indígenes. Ha experimentat un notable creixement econòmic en els darrers anys, tot i que manté importants problemes socials, com s’ha fet sentir recentment.

Brasil és aquests dies la seu de la Jornada Mundial de la Joventut, com ho serà del Mundial de Futbol i de les Olimpíades. Tres esdeveniments protagonitzats per joves en un país jove. El país representa un gran repte per a l’Església Catòlica, el de mantenir-se viva en una regió en la que ha estat fonamental en la seva història, presència avui amenaçada per la secularització i l’avanç de les sectes protestants. El primer Papa provinent d’Amèrica Llatina, i d’esperit jove, és una gran esperança.

Les Jornades Mundials de la Joventut són un esdeveniment de caire planetari, el més important que organitza l’Església Catòlica. Precisament el passat diumenge el Full Diocesà ens oferia el testimoni del premi nobel de literatura, l’agnòstic Mario Vargas Llosa, sobre les JMJ. Segons Vargas Llosa existeixen "dues lectures possibles d'aquest esdeveniment": una que veu en la JMJ "un festival més de superfície que d'entranya religiosa"; i una altra que la interpreta com "la prova que l'Església de Crist manté la seva puixança i la seva vitalitat". Després d'esmentar les estadístiques que assenyalen que només el 51 per cent de joves espanyols es confessen catòlics, i que només 12 per cent practica la seva religió, Vargas Llosa diu que "des del meu punt de vista aquesta gradual declinació del nombre de fidels de l'Església Catòlica, en comptes de ser un símptoma de la seva inevitable ruïna i extinció és, més aviat, ferment de la vitalitat i energia que el que queda d'ella –desenes de milions de persones– ha vingut mostrant, sobretot sota els pontificats de Juan Pau II i de Benet XVI".

"En tot cas, prescindint del context teològic, atenent únicament a la seva dimensió social i política, la veritat és que, encara que perdi fidels i s'encongeixi, el catolicisme està avui dia més unit, actiu i bel·ligerant que en els anys en què semblava a punt d'estripar-se i dividir-se per les lluites ideològiques internes".

En la seva arribada a Brasil, el Sant Pare Francesc ha recordat que “la joventut és el finestral per al qual entra el futur en el món” i que “cal tutelar les condicions materials i espirituals per al seu ple desenvolupament”. Això ens interpel·la enormement, ¿estem en condicions d’oferir a la joventut del nostre país aquell habitat de condicions materials i espirituals per al seu ple desenvolupament?. La gravetat de la resposta espontània ens adverteix dels grans reptes que tenim com a Església i com a societat.

Publicat a l'Enllaçs dels Anoiencs el juliol de 2013

La Sagrada Família i Benet XVI

Les llargues fileres de visitants fiten encuriosides la impressionant alçada i bellesa del principal monument de Barcelona. Al seu voltant, un garbuix d'autocars, guies turístics, fotos i records...constitueix el paissatge quotidià. Sent-ne més o menys conscients, contribueixen a l'edificació d'aquesta veritable catedral del segle XXI que aquell home de Déu i geni de l'arquitectura, Antoni Gaudí, va dissenyar com un compendi 'en pedra' de la seva fe, com un homenatge al Creador.
Mentre als temples ha minvant l'assistència i culte en aquest segle secularitzador, no ha baixat l'interés per la bellesa que irradien, per exemple, les nostres catedrals. Es podria dir, de forma una mica vulgar, que 'Déu' ha perdut clients, però no en canvi, l'art i les expressions simbòliques que al llarg de la història ha inspirat. El Papa Benet XVI n'és molt conscient de tot això, i curiosament, en aquesta línia, una de les constants del pontificat ha estat com tornar a unir quelcom que està trencat, l'interés per l'art, per la música i la bellesa, amb la fe què l'ha inspirada. En un encontre a Roma amb, per l'exemple, els arquitectes Santiago Calatrava, Zaha Hadid, l'actor Eduardo Verasategui o l'escriptora Susana Tamaro, els digué que "sou guardians de la bellesa i teniu, gràcies al vostre talent, la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d'ampliar els horitzons de la consciència i de l'obstinació humana". També en la seva visita a Portugal tingué una trobada amb el món de la cultura, amb una intervenció del cineasta Manuel de Oliveira. El mateix interés entre art i fe és el que ha fet que sobre la taula del pontífex hi hagués durant un temps, es diu, la tesi doctoral d'un benedictí de Montserrat, Jordi Agustí Piqué, sobre la relació entre teologia i música.
Certament, amb aquesta sensibilitat Benet XVI s'ha decidit a venir a consagrar la Sagrada Família, síntesi perfecte d'art i fe, i aquesta fou la veritable i genuïna força que va moure Gaudí. Esperem així una magnífica catequesi del pontífex-professor aquest set de novembre a Barcelona, per a Ratzinger "la recerca de la bellesa és aquell camí que obre a l’home les portes al Misteri i alimenta a la raó humana el profund desig de conèixer i quan l’home es deixa ferir per la bellesa, aquesta l'impressiona, l’entusiasma i li recorda el seu destí últim; l’encamina cap a l’Altre, obrint el seu cor i els seus ulls a l’Amor i al Misteri del qual forma part".
La visita del Papa a Barcelona té les seves ombres -per exemple les lamentables declaracions d'alguns polítics i sindicats, s'hauria de veure qui és realment l'intolerant, a tots ells se'ls podria aplicar perfectament l'axioma 'dime de que acusas y te diré de lo que te sobra'.L'altra, el dubtós paper d'alguns mitjans de comunicació, que en els darrers anys han distorsionat a l'opinió pública la figura de Benet XVI. Un exemple ben real: m'explicava un periodista que va coincidir amb un enviat de "El Pais" en una manifestació contrària al Papa a Londres. Quant gent diries que hi ha?. Uns 2.000-3.000 digué el del rotatiu madrileny. La policia finalment xifrà en 5.000 els assistents, els organitzadors en 10.000 i 'El Pais' del dia següent.....15.000, cosa inaudita, superant la xifra dels mateixos organitzadors!. Una expressió de l'antiperiodisme: opinions sagrades, fets lliures. De fet, algun socialista com Jordi Lopez Camps ha escrit recentment al seu bloc que "la crònica vaticana d'El Pais ofèn" i que "la seva línia antireligiosa i l’ús de la crònica informativa per colar, com el que no li va la cosa, judicis contundents que, en el cas de voler-los fer, m’agradaria trobar-los en els articles d’opinió o en l’editorial, però no en forma de notícia periodística". Tant de bo seguissin l'exemple de la premsa britànica, que després d'intentar boicotejar la visita del Papa ha hagut d'emetre una disculpa, mireu sinó aquest fragment d'una editorial d'Independent: "volem demanar disculpes per descriure a Sa Santedat com el líder tirànic amb botes militars d'una institució corrupta obstinada en la violació de nens i l'extermini de tot el continent africà. Acceptem que és un home ancià i dolç, i que aquest país té molt que aprendre de la seva humanitat i la seva preocupació pels més febles de la societat". A pesar de tot això, sentim la seguretat que la visita del Papa anirà molt bé: els catòlics catalans -entre el complex i l'hostilitat- ens ho mereixem.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs l'octubre de 2010 

Igualadins que han fet les Amèriques

“Fer les amèriques” ens remet a gent emprenedora, aventurers, a persones disposades a deixar els seus llocs de naixença per un futur millor o, simplement, diferent. Avui són uns quants els igualadins repartits pel continent americà però no oblidem que són els continuadors d’una llarga llista, alguns dels quals han deixat una petja important, voldria recordar-ne alguns.

D’entrada s’ha de dir que la vinculació de la nostra ciutat amb Amèrica ve de molt lluny, des del mateix descobriment. En el tercer viatge de Colom (1498), sembla que hi era present un igualadí, el primer sens dubte que trepitjà terres americanes, Joan de Serrallonga, que va dictar testament el 1500 a la illa ‘la Espanyola’, la primera descoberta, actual República Dominicana i Haití.

Per països, als EEUU destaca la figura de Josep Maria Solà Solé, professor a la Universitat Catòlica de Washington, especialista en epigrafia semítica antiga, àrab i fenici. Va iniciar una difusió de la llengua catalana (Center for catalan studies), avui continuada per la seva esposa. Si anem més al sud, a Mèxic, tenim primerament el Pare Josep Maria Vilaseca, insigne religiós, del qual se n’acaba de recordar el centenari de la seva mort, fundador de les ordres -masculina i femenina- dels josefins. També en el mateix país, descendents d’igualadins, concretament de Jaime Sendra Grimau i família, estan al capdavant d’una de les principals panificadores mundials, la Bimbo, que com sabem com emblema un oset forner, que fou definitivament dissenyat el 1944 per la seva esposa, la igualadina Anita Mata de Sendra.

A la República Dominicana, trobem l’empresari i emprenedor Ramon Paradell Robert, l’esperit dels quals segueixen els seus descendents amb diverses activitats solidàries a l’entorn de la ong ‘Sembradores sin fronteras’. Ramon Paradell, juntament amb el seu fill el periodista Rafael Paradell Díaz, va fundar l’any 1981 una associació catòlica ‘El sembrador mañanero’, llavor de l’actual organització; amb projectes educatius, culturals, espirituals i de salut. A Cuba, destaca el periodista Lorenzo Frau Marsal, periodista que va dirigir diversos rotatius, col.laborador de l’ABC, i fou també dramaturg i poeta. Morí l’any 1947 a La Habana.

Si ens internem a l’Amèrica del Sud, comencem per Brasil, on hi continua exercint la seva labor missionera Montserrat Vives Vidal, franciscana de Maria, la presència de la qual a Manaus ha germinat en un agermanament solidari amb la parròquia de la Sagrada Família. Un altre missioner fou el Pare Bartomeu d’Igualada, mort a Colòmbia el 1966 de la família de Can Roca de la Padrissa.Tingué una vida de pel.lícula, més semblant a la dels missioners del segle XVI que als d’avui: als 24 anys partí cap a Amèrica d’on ja no tornà més, i desenvolupà una intensa vida evangelitzadora a la zona amazònica de Colombia, entre els pobles indígenes dels tetetes, els bores, els miranyes i els molitons. Els seus estudis antropològics són citats fins al dia d’avui; fou enterrat a la catedral de Sibundoy i una escola porta el seu nom.

Al Perú hi trobem un altre professor universitari, Antonio Mabres Torelló, on segueix exercint fins al dia d’avui. Entre l’any 1989 i el 2003 fou rector de la universitat privada de Piura, ciutat situada al nord el país, que fou fundada el 1964. Per últim, ja a l’extrem sud, a l’Argentina, tenim un altre curiós personatge, l’actor cinematogràfic Salvador Rosich. Es dedicà al teatre i al cine mut i sembla que tenia un fort caràcter, es conegut perquè no es va poder estrenar una obra de teatre –‘La comedia de todos los días’- perquè es va negar, després de dir “estupidos”, “como todos ustedes” .

Sóc conscient que em deixo alguns noms, no pretenc ser exhaustiu, només voldria destacar les figures que m’han semblat més curioses. Valgui com a homenatge a tants que, començant per Joan de Serrallonga, han emprés el somni de les seves vides, un viatge que els portà en terres llunyanes recercant una vida millor.

Desnonats

La llar és fonamental en la vida d’una persona. Un sent perfectament la diferència entre estar a casa i a fora de casa, és la diferència en estar jugant un rol social exterior, en estar sent un mateix en el “niu” propi, amb les pròpies coses, en l’àmbit familiar. 

La fatiga del nomadisme, de visitar llocs estranys, d’estar exercint un rol segons les normes socials...sempre té la contrapartida del caliu de la pròpia llar, on poder ser un mateix, on un s’hi sent com peix en l’aigua. Precisament la paraula “llar” prové del lloc on s’encenia el foc –segles enrera es contaven les cases amb el nom de ‘focs’- per tant la casa té una connotació simbòlica de calidesa, de quotidianitat i comoditat...davant el fred exterior, de l’anonimat de la ciutat. L’àmbit domèstic és aquell que ens proporciona seguretat i pau....és necessari per a viure humanament “tenir un lloc” on tornar.

Aquesta realitat s’ha viscut de moltes maneres, de manera més estable o inestable, hi ha persones acostumades a canviar de llar i de país: tanmateix les migracions tenen el seu costat negatiu de desarrelament, nostàlgia i inestabilitat. Però res comparable amb un desnonament...el perdre la pròpia llar és un drama en tota regla, és perdre l’àmbit propi i de la pròpia família...és el terror al carrer. Perquè viure sense casa, viure al carrer, viure sense llar és un veritable malson i implica la destrucció de la persona...El nombre de suïcidis vinculats a desnonaments és realment alarmant...La pèrdua de la pròpia llar no és només la pèrdua d’un espai físic, sinó que s’identifica amb la pèrdua del lloc que els defineix com a família, com l’últim reducte de seguretat. Perdre la casa és perdre-ho psicològicament com gairebé tot.

No entraré detalladament en les causes i possibles solucions a un problema d’aquesta magnitud. Tanmateix dues coses, ha estat la pressió de les plataformes veïnals contra els desnonaments i l’actitud valenta d’alguns jutges els qui han ajudat a cridar l’atenció davant d’aquest drama social. Els cristians no hi podem restar indiferents: Crist en definitiva és el nostre Déu i el primer desnonat, nasqué en un pessebre, hagué de fugir a Egipte i va morir desamparat. No és fàcil de resoldre: Càritas dona suport a la iniciativa legislativa popular a favor de la dació en pagament però a més proposa una moratòria que pari nous desnonaments o el lloguer social. La intervenció del regulador és necessària, tenint present que hi ha moltes vivendes buides en mans dels bancs. Tothom té dret a dir “hogar dulce hogar”.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 27 de juny de 2013

Desahuciados 

El hogar es fundamental en la vida de una persona. Uno siente perfectamente la diferencia entre estar en casa y fuera de casa, es la diferencia al estar jugando un rol social exterior, al estar siendo un mismo en el “nido” propio, con las propias cosas, en el ámbito familiar. 

La fatiga del nomadismo, de visitar lugares extraños, de estar ejerciendo un rol según las normas sociales...siempre tiene la contrapartida del bienestar del propio hogar, donde poder ser uno mismo, donde uno se siente como pez en el agua. Precisamente la palabra “hogar” proviene del lugar donde se encendía el fuego –siglos atrás se contaban las casas con el nombre de ‘fuegos’- por lo tanto la casa tiene una connotación simbólica de calidez, de cotidianidad y comodidad...ante el frío exterior, del anonimato de la ciudad. El ámbito doméstico es aquel que nos proporciona seguridad y paz....es necesario para vivir humanamente “tener un lugar” donde volver. 

Esta realidad se ha vivido de muchas maneras, de manera más estable o inestable, hay personas acostumbradas a cambiar de hogar y de país: aun así las migraciones tienen su lado negativo de desarraigo, nostalgia e inestabilidad. Pero nada comparable con un desahucio...el perder el propio hogar es un drama en toda regla, es perder el ámbito propio y de la propia familia...es el terror en la calle. Porque vivir sin casa, vivir en la calle, vivir sin hogar es una verdadera pesadilla e implica la destrucción de la persona...El número de suicidios vinculados a desahucios es realmente alarmante...La pérdida del propio hogar no es sólo la pérdida de un espacio físico, sino que se identifica con la pérdida del lugar que los define como familia, como el último reducto de seguridad. Perder la casa es perderlo psicológicamente como casi todo. 

No entraré en detalle en las causas y posibles soluciones a un problema de esta magnitud. Aun así dos cosas, ha sido la presión de las plataformas vecinales contra los desahucios y la actitud valiente de algunos jueces quienes han ayudado a llamar la atención ante este drama social. Los cristianos no podemos restar indiferentes: Cristo en definitiva es nuestro Dios y el primero desahuciado, nació en un pesebre, tuvo que huir en Egipto y murió desamparado. No es fácil de resolver: Càritas apoya a la iniciativa legislativa popular a favor de la dación en pago pero además propone una moratoria que pare nuevos desahucios o el alquiler social. La intervención del regulador es necesaria, teniendo presente que hay muchas viviendas vacías en manso de los bancos. Todo el mundo tiene derecho a decir “hogar dulce hogar”.