La conversió de Carmen Laforet

El 6 de setembre d’enguany es compleixen cent anys del naixement de Carmen Laforet, escriptora nascuda a Barcelona, coneguda per ser la primera guanyadora del premi Nadal (1944) amb la novel·la Nada, i que morí en un geriàtric a Madrid en 2004.

Fou una de les plomes més destacades de la postguerra, però també, com a figura, una personalitat tancada, misteriosa i hermètica, que no estava preparada per la fama ni la popularitat. La seva biografia definitiva l’han escrita, a dues mans, Anna Caballé Masforroll i Israel Rolón-Barada, amb l’obra Carmen Laforet. Una mujer en fuga (RBA, edició revisada i actualitzada en 2019).

Faré una breu anàlisi d’un fet biogràfic de l’escriptora barcelonina que podem trobar a la seva semblança i també a la seva obra literària: la seva conversió religiosa.

Carmen, criada a les Illes Canàries, no va rebre una educació catòlica. Tot i això, de ben joveneta, el maig de 1937, va participar en un certamen literari organitzat per l’Institut de Las Palmas, que consistia en una redacció amb el tema ‘el meu llibre preferit’. Carmen, sembla que influenciada per la seva professora Consuelo Burell, va elegir Las Moradas de Santa Teresa i va escriure els motius de l’elecció “me ha hecho soñar como ninguno; porque al terminar su lectura siento como nunca el deseo de ser mejor, porque su estilo fácil y sencilla, y la sana alegría que alienta en sus páginas tratando de cosas tan sublimes, me encantan” (pensament al vol: no se quants alumnes dels instituts de secundària actuals serien capaços de fer un treball sobre alguna obra teresiana…).

Traslladada a Barcelona de nou per estudiar -etapa que inspirà la seva obra més coneguda- la joventut de Laforet va transcórrer amb un sincer agnosticisme (que també traspua a Nada).

Fou l’amistat amb una coneguda tenista i activista de l’Acció Catòlica, Lilí Álvarez, i posteriorment amb el teòleg Enrique Miret Magdalena, que portaren a Laforet a llegir els seus primers llibres religiosos a l’estiu de 1951, concretament una impactant biografia d’Eva Lavallière, cèlebre actriu francesa de varietats que en 1917 abandonà la seva vida mundana arran d’una conversió religiosa sobtada. Sembla que aquestes lectures i amistats despertaren la seva set espiritual, que desembocaren amb la conversió un diumenge a la tarda a finals de 1951, amb una trobada amb Lilí Álvarez: “me ha sucedido algo milagroso, inexpresable, imposible de comprender para quien no lo haya sentido y que, sin embargo, tengo absolutamente la obligación de contar a los que quiero”. Estaven a l’església dels Jerònims de Madrid, on les dues amigues discutien sobre la fe, i -explica Laforet- “comprendí sus puntos de vista con gran facilidad. Me despedí y al volver hacia mi casa, andando, sin saber cómo, sin que pueda explicártelo nunca, me di cuenta de que mi visión del mundo estaba cambiada totalmente”.

A partir d’aquell moment, l’escriptora es va submergir en les pràctiques religioses de l’època, amb l’estil que les caracteritzaven. Al gener següent feu un recés espiritual, il·lusionada i portant a la maleta un Nou Testament. Pocs mesos després, Carmen Laforet es converteix en una dona de missa diària, de rosari, de recessos mensuals i converses religioses. En una entrevista a finals de 1952 diu: “yo antes no creía en nada, pero desde hace dos años soy totalmente católica (…), porque quiso Dios”.

L’etapa més intensament espiritual de Carmen fou un període de set anys, amb oposició de la seva pròpia família, amb llums i ombres, i en què progressivament Laforet va anar descobrint la necessitat d’un ideal cristià més enllà de les formes de pietat concretes i, a vegades, excessivament formals i exteriors (aquesta tensió també apareix en els personatges de la novel·la La mujer nueva).

Residint a Tànger en 1957 s’integra assistint a missa en la comunitat franciscana i en 1959 queda impressionada per una conferència de Xabier Zubiri sobre la personalitat de Crist.

Carmen Laforet fou una dona amb un caràcter molt difícil, solitària, certament ‘en fuga’ i amb una gran i crònica crisi personal. Progressivament els indicis d’una malaltia mental van anar ocupant espais més grans de la seva vida. Això va afectar la seva vida espiritual tot i que mai, almenys així no consta en la biografia, hagués renegat de nou de la seva fe. El seu fill afirmà que visqué la seva fe personal amb naturalitat. Tingué una llarga amistat amb el P. Arrizabalaga, jesuïta, i establí un contacte amb els jesuïtes espanyols en una erràtica estança a París. En una altra etapa depressiva de l’escriptora a Roma, sembla que es trobà amb el jesuïta Miquel Batllori.

El text de la conversió en la Mujer nueva

Els llibres de Laforet són manifestament autobiogràfics i la seva conversió religiosa la va plasmar en la novel·la La mujer nueva. Ella tenia la intenció de plantejar la història d’una dona de trenta i escaig, universitària, cultivada i descreguda que, de cop, se sent inundada per la fe i la seva vida canvia completament. I crea el personatge de Paulina Goya, inspirat en la conversió experimentada per Sant Pau. Poso uns fragments del text de la conversió que, segons expressa l’hispanista Gerald Brenan, “dubto que hi hagi unes pàgines en castellà meravellosament tan poètiques per expressar el descobriment de Déu”.

Paulina es troba al tren i observa el paisatge: “Paulina tuvo un anhelo de vivir en un sitio así, rodeada de lo inmenso, para siempre olvidada y sola.

Esta idea extraña le venía como con un deseo hondísimo de paz…No. Más que eso…Era un deseo de poder saborear, quietamente y sin interrupciones, esta paz que la estaba llenando por momentos. Porque, como una marea, en pequeñas y lentas oleadas, la paz invadía su espíritu. Era una sensación divina. La tuvo como transportada esta sensación, medio inclinada en su cama, sin vestirse, absorta en el paisaje de la llanura (…).

El corazón de Paulina se sentía también misteriosamente unido al de los hombres y mujeres de todo el mundo, con su capacidad de daño y destrucción y también esa otra capacidad, esa otra sed, es otra búsqueda que a veces se pierde…La búsqueda del amor. Vio cómo ella misma y cómo todos los hombres, hasta los que lo niegan, hasta los que le dan la espalda y, exasperados, lo disfrazan de crimen, buscan el amor. Lo buscan a veces con la elementalidad de las bestias y a veces con dolor y ceguera, y a veces con un odio de su rastro y de su nombre…

A veces el amor les suena hermosamente, parece que va ser como un mar rompiente e infinito…Luego se quedan los hombres sin llegar a él, en un pequeño charco cualquiera, que espejea…Los seres humanos aman estos charcos, se ahogan en ellos, se pierden en ellos, se mueren en ellos, a dos pasos de ese rumor más lejano, más difícil, de ese mar de amor, inmenso, que existe, que espera…(…).

El Amor es Dios -supo Paulina; Dios, esa inmensa hoguera de felicidad y bien, en la que nos encontramos, nos colmamos, a la que tendemos, a la que tenemos libertad para ir y vamos, si no nos atamos nosotros mismos piedras al cuello (…).

Nada le sucedía. Sus nervios estaban tranquilos, su carne en paz, mientras aquella profunda sabiduría se le metía en el espíritu…Y era al mismo tiempo la comprensión de Dios, Felicidad Infinita, Amor Eterno, al que toda nuestra vida tiende, para El que existimos, para El que crecemos, amamos, sufrimos, anhelamos y nos moldeamos…Y era también el sentimiento de este mismo Dios infinito metiéndose en el alma para prender en ella esta sabiduría…Y, además, aún, la seguridad que Dios mismo, El que espera y llama, El que entra en el alma y la arrebata, Dios, enseña el camino de ese deseo…Dios se nos ha dado como palabra humana. Con cuerpo de hombre. Dios vivo y Hombre vivo, para deletrear en el lenguaje de los hombres el secreto del Universo.

Sentía a Dios único como llamarada que llama y crea. Sentía a Dios, que se mete en el alma, Espíritu Santo. Sentía a Dios, Camino de Dios mismo, conductor de la vida desde el anhelo que pone en ella el Espíritu Santo hasta la Hoguera del Gozo, a Dios Hijo, a Cristo (…).

Comprendía que aquello que empujaba su vida y que se le abría dentro era algo que podría entrar cuando quisiese en cualquier vida humana…Comprendía que era una fuerza más

viva que el recogimiento, más poderosa que la atracción entre seres de sexo distinto, más cálida que un incendio…(…).

Cuando recordó la historia, que tantas veces su abuela Bel le había contado, de San Pablo cayendo de su caballo, fulminado por el amor de Cristo cuando iba persiguiéndolo lleno de odio, Paulina empezó a llorar. Ella había recibido su nombre de cristiana porque había nacido precisamente el día en que la Iglesia conmemora este hecho…Le cayeron unas lágrimas gozosas por las mejillas.

Era tan inocente, tenía tan absoluto desconocimiento de lo que es la misteriosa, personal y extraordinaria aventura la vida humana en gracia, que se creyó, como otro San Pablo, invulnerable ya para siempre en este inmenso descubrimiento que acaba de hacer….”

Article publicat a la revista el Bon Pastor, el 4 de setembre de 2021

Eutanàsia

Demà passat, dia 25 de juny, entra en vigor la llei de l’eutanàsia, una llei aprovada fa uns mesos en plena pandèmia, amb presses, amb urgència. Una llei que compta, no ho negarem, amb un notable suport, però que creiem que no fa avançar la humanitat, sinó al contrari. 

La base del suport a l’eutanàsia és sens dubte la seva vinculació a la compassió davant del dolor, i al dret a morir amb dignitat. Molta gent que diu que està a favor de l’eutanàsia en realitat està dient que no vol patir. Davant d’aquests arguments embolicant amb paper de color la defensa de la llei de l’eutanàsia és molt fàcil que gaudeixi de gran popularitat. Però d’això se’n diu també demagògia.

El qui s’oposa a la llei de l’eutanàsia és presentat com algú que defensa tractaments fútils, tractaments desproporcionats, que desitja prolongar penosa, precàriament i artificialment la vida. Estar en contra de l’eutanàsia no significa defensar a l'obstinació terapèutica, l'acarnissament o allargar sense sentit l’existència. Ni tampoc els catòlics, ja Pius XII (ha plogut molt) va autoritzar l’ús de la sedació davant el dolor, encara que fes més breu la vida. Tots estem d’acord a què cal deixar morir en pau i dignitat a les persones; però això, amics, no és l’eutanàsia.

El problema és més profund. És l’eutanàsia la única solució al dolor i a la mort?. El dolor només se soluciona eliminant al subjecte que el pateix?. La llei de l’eutanàsia és per eliminar la persona, no el dolor. No és aquesta una solució massa fàcil?.

És més difícil, i això ens humanitzaria, lluitar i dedicar més recursos econòmics per una societat que incrementi les ajudes a la dependència; un suport psicològic i psiquiàtric que escolti i abordi el dolor i sofriment profund de tants malalts, i el suport social i econòmic dels més vulnerables. Així mateix sol·licita la creació de més centres especialitzats; cures pal·liatives de qualitat per a tots i la humanització dels hospitals. 

La llei, aprovada amb presses i sense un debat social seriós, va ignorar completament el comitè de bioètica d’Espanya, l’òrgan assessor del govern en aquests temes. A França es va fer un debat de dos anys sobre el tema per arribar a la conclusió que no es podia legalitzar l’eutanàsia; el que van legalitzar és la sedació pal·liativa, que a Espanya és legal des de sempre.

S’argumenta que la llei és molt restrictiva, però ja Sant Tomàs d’Aquino deia que el dret positiu té un indubtable factor pedagògic social. El mal no és com l’aixeta de l’aigua que la pots regular, quan s’obre la via s’acceptaran altres tipus d’eutanàsia, més d’hora que tard. És la realitat del pendent relliscós, fins al punt que a Holanda, país pioner a l’eutanàsia, despenalitzada des de 1984 i amb amb llei des del 2000. La primera llei autoritzava l’eutanàsia només amb plena voluntarietat, condició de malalt terminal i amb dolors insuportables. Des de llavors, s’han anat passant totes les barreres: s’aplica l’eutanàsia per tenir una depressió, simplement manifestat que un “està cansat de viure”, sense necessitat de cap dolor físic ni d’estar en estat terminal. S’aplica l’eutanàsia a nens que no arriben al mes de vida, presoners amb desequilibris psiquiàtrics o persones que tenen el sentiment de ser una càrrega econòmica. A Holanda, paradís eutanàsic, es freqüent trobar denúncies de coacció a metges envers els seus pacients, o de familiars envers uns altres, i avis i minusvàlids que no volen anar als hospitals. Avui, només el 29% dels casos d’eutanàsia a Holanda està lligat al dolor físic.

Tot i la propaganda política proeutanàsia, presentant-la com un acte humanitari i progressista, vol tapar que la nostra societat falla en coses essencials. Les cures pal·liatives són la verdadera alternativa a l’eutanàsia: són totes les accions preses en diferents àmbits (mèdic, psicològic, social, espiritual) en un pacient després d'un diagnòstic de malaltia incurable en fase terminal. Les cures pal·liatives deixen en evidència que el fet de no poder sanar a una persona no implica que no calgui cuidar-la. Avui, mentre es proposa l’eutanàsia com a sortida davant del dolor, es facilita el dret a morir, a Espanya, 6 de cada 10 pacients no tenen dret a aquesta atenció final de la vida. Això són prop de 100.000 persones, segons les dades de l’Atles de les Cures Pal·liatives d’Europa 2019. Espanya ocupa el lloc 31 dels 51 països europeus analitzats quant a serveis per habitant, al mateix nivell que Geòrgia o Moldàvia, i en setè lloc en nombre de serveis especialitzats, amb 260. En tota la regió europea hi ha 6.388 serveis especialitzats en cures pal·liatives. Concretament, Espanya compta amb 260 serveis especialitzats en cures pal·liatives, superada per Alemanya (914), Regne Unit (860), França (653), Polònia (587), Itàlia (570) i Rússia (321). Dedicar diners, temps i professionals a les persones que estan a la recta final de la vida és el veritable progrés i significaria una veritable humanització d’un moment en què hi hem de passar tots.

Margarita Bofarull, religiosa catalana i membre de la Pontifícia Acadèmia per la Vida, en una entrevista al ‘Full Diocesà’ declara “aquesta llei és un despropòsit perquè la nostra societat el que demana és una bona atenció sanitària, uns recursos socials i assistencials que faci que ningú hagi de sentir la seva existència com una càrrega. Aquí no hi ha, per exemple, lleis laborals que protegeixin els familiars per tenir cura d’una persona malalta, ajudes econòmiques per tenir uns habitatges adaptats, unes bones cures pal·liatives, suport psicològic o emocional. La majoria de sanitaris no ha rebut cap formació de pal·liatius. Una cosa és lluitar contra el dolor, fins i tot podent arribar a la sedació (disminuir o treure la consciència d’una persona) en casos de dolors refractaris als tractaments, un altra cosa molt diferent és l’eutanàsia”. No, el 25 de juny no serà un bon dia, per a tots els qui defensem la vida. 

174 anys de Vedrunes a Igualada

 174 anys de Vedrunes a Igualada

El segle XIX fou un període molt convuls de la nostra història, amb canvis socials d'envergadura que afectaren de ple a la línia de flotació de moltes realitats multiseculars. Entre elles l'Església. Per una banda, sens dubte, l'aparició de la classe obrera, concentrada a les ciutats, amb dures condicions de vida i de treball. Paral·lelament el fenomen de descristianització d’aquest proletariat, lligada al desarrelament social, i el convertir-se en objecte d’una eficaç penetració d'ideologies polítiques que foren el caldo de cultiu d'un anticlericalisme de base popular.

La resposta de l’Església als canvis socials fou lenta i desigual, però hi fou. A vegades, més amb obres que amb paraules. Un fenomen poc estudiat fou protagonitzat per les dones: l’auge de fundacions d’ordes religiosos femenins que donaren resposta, amb les seves llums i obres, a tota classe de necessitats socials en colònies industrials, suburbis i barris, des dels hospitals, a la cura dels avis i l’assistència sanitària, a l’ensenyament femení o l’ajuda a l’incipient món obrer immigrant. Fa dos anys es presentà a la Complutense una tesi a càrrec de Jesús Torres titulada “Movimiento fundacional de instituciones religiosas femeninas españolas en el siglo XIX. Pervivencias y cambios”, molt interessant, i que posa llum a aquest període. La tesi desmenteix la tesi que eren fundacions de classe alta per fer caritat i, en canvi, qualifica el moviment “d’interclassista, amb un alt percentatge de fundadores de classe mitjana, obrera i pagesa. El concepte de caritat no és pot associar a la classe alta” amb les dades a la mà. A Catalunya es fundaren més de trenta ordes religiosos i fou la zona amb més fundacions de tot Espanya.

Aquest congregacionisme femení decimonònic segueix donant fruits però avui està en plena restructuració. La secularització de la societat, l'escassedat de vocacions a Occident, la crisi de la vida religiosa després del Vaticà II i l’arribada de la “societat del benestar” amb solucions públiques a reptes educatius i sanitaris ha fet canviar el context de totes aquests ordes religiosos de vida activa que, des fa temps, estan en franca retirada. I així trobem el tancament de les Carmelites de la Caritat “Vedrunes” a Igualada després de 174 anys i que fou anunciat diumenge al Full Dominical d’Igualada per la mateixa comunitat amb unes sentides paraules d’agraïment “des del cor us diem gràcies i gràcies per haver-nos deixat compartir la vida amb vosaltres”. Amb l'ajuda de Joan Farrés, que està preparant un recull històric, recordaré tres moments importants d’aquesta trajectòria.

Santa Joaquima de Vedruna (1783-1854)

Fou una dona amb gran empenta. Tingué nou fills i quedà vídua. Després de diferents penúries a causa de les guerres, vingué a Igualada on es trobà amb el seu guia espiritual, el pare caputxí Esteve d’Olot. A la nostra ciutat fou acollida per Josep Estrada, a qui Joaquima va expressar la voluntat de formar unes germanes que poguessin posar remei a les necessitats dels malalts, ella mateixa els visitava a l’Hospital de Sant Bartomeu (precisament administrat pel mateix Estrada). Les vedrunes estigueren a punt de fundar-se a Igualada: ho feren finalment a Vic en 1826.

L’Hospital i l’Escola d’Infermeria

L’Hospital de Sant Bartomeu es traslladà a l’antic convent dels Caputxins, a l’edifici del Passeig. Des del 22 de febrer de 1847 les germanes Vedrunes serien les que atendrien aquest “Hospital nou” fins a finals del segle XX. No s’hi van retirar ni el temps de la revolució i de la guerra civil, ja que, tot i la il·legalització dels ordres religiosos, la protesta dels metges va fer que es permetés la continuïtat -això sí, sense hàbit- de cinc de les religioses, tres de les quals eren infermeres titulades. Entre elles la cèlebre germana Àngela Ripoll, mà dreta del Dr. Solà Més endavant, la germana Magdalena Antoni fou secretaria d’estudis de l’Escola d’Infermeria ‘Nostra Senyora de la Pietat’ que existí entre 1967 i 1981. Els darrers noms de religioses vinculades a l’Hospital foren les germanes Dolors Calpe, Francesca Olivé, Rosa Curià i Assumpta Cullell.

El Barri de Montserrat

El nom de dues religioses vedrunes va íntimament lligat a l’església i al barri de Montserrat: la germana Dolors Calpe (a.c.s) i la germana Rosa Munté, aquesta darrera encara formant part de la comunitat ara clausurada. Les vedrunes van començar una llar d’acollida d’infants desprotegits al barri, primer en un pis davant la farmàcia, sobre un forn de pa. Un dia, durant una visita del llavors president de la Diputació Antoni Dalmau i en veure les condicions en què hi vivien (era un pis molt petit) els hi va cedir un pis de “La Caixa”, a l’avinguda de Barcelona. Més endavant es van poder traslladar a la casa del carrer dels Nards. La germana Rosa fou la fundadora de les “Dones del Dimecres” al barri de Montserrat, amb l'objectiu de crear un espai de trobada per a dones, per compartir, fer amistat, formar-se i créixer personalment i com a grup, amb col·laboracions amb la comunitat per ajudar a projectes destinats a diferents col·lectius. De tot plegat, cal donar-ne gràcies a Déu.

Buscant les minves de gener

Llegint a Pla, tan metòdicament observador, em va cridar l’atenció, temps ençà, un fenomen meteorològic que descriu i que succeïx justament aquest mes: les minves de gener. Sol passar una mica desapercebut, sobretot pels que vivim terra endins: es dóna cap al final de la setmana dels barbuts, entre Sant Antoni (17 de gener) i Sant Sebastià (dia 20), però també pot succeir al desembre o en altres moments de gener.

Anant a la costa per aquestes dates, un any quan teníem llibertat de moviments, i, parlant amb un vell mariner, aquest em mostrà els efectes de les minves clarament: “són els dies en què sa mar s’arronsa” deia. Són reduccions del nivell del mar que es produeixen per l’alta pressió atmosfèrica a causa d’un potent anticicló a la Mediterrània. El temps és estable, assolellat i sense vent. El temps s’atura, hi ha més silenci, una pausa hivernal entre borrasques, nevades…

Veig per les xarxes que enguany abans que la borrasca ‘Hortensia’ ens afectés, just quan el fred havia minorat, es van produir les minves de gener. Són fenòmens del paisatge climàtic d’una hibernació també social. No cal enumerar les dificultats que ens fan hivernar.

La vida social està de nou reclosa i apagada, la nostra ciutat aturada, amb poc moviment pel carrer. Hem d’agrair per tants que tenen feina i activitat, però no podem obviar que moltes coses estan parades. Les mateixes pàgines d'aquest setmanari ho reflecteixen. Tercera onada epidèmica i la sensació de compàs d’espera fins que la vida tornarà a renéixer, però angoixa de no saber com ni quan. Sense saber ni fer previsions. Com deia Pedro Salinas en un altre moment difícil, “la vida en suspenso, todo en el aire”.

Així com el temps troba les seves estones de serenitat entre borrasques, potser també haurem de buscar les nostres pròpies “minves de gener” entre les angoixes de l’actualitat. Cercar moments per esquivar les onades contínues de la maltempsada de males notícies, agafar forces en aquest temps de tantes incerteses, en aquest compàs d’espera vers el següent estadi de l’epidèmia, que desitgem que sigui millor. De tant en tant, fer l’exercici de sincronitzar el nostre temps amb la situació, el nostre rellotge interior amb l’aturada general. Especialment durant el temps lliure en què ara tenim tan escasses possibilitats de fer coses exteriors, amb tantes portes i possibilitats tancades fin a nou avís.

Els místics diuen que quan tot va més lent hi ha una sèrie de facultats que es desenvolupen: la percepció, la memòria, les capacitats…Ja que no podem canviar de paisatge exterior, és qüestió de canviar de paisatge interior: cadascú hauria de buscar en què es pot enriquir. No és fàcil ni per tothom, prou que ho sé…

Quan tot va molt de pressa, és la vida que et domina, les circumstàncies. Ara que tenim més control del temps potser podem dedicar més temps als altres, al proïsme de la pròpia “bombolla”. Al de les altres, amb dificultats sens dubte…la prudència obliga. I sort de la tecnologia!. Potser aquest és un temps que la providència ens ha posat, que ens poda de moltes coses per a créixer d’una altra manera. Més forts, tant de bo.

“Les minves” són moments de pausa enmig de l’hivern, simbòlicament pot ser un repòs enmig d'aquest camí incert que ens toca viure. Un repòs i un esforç esperant temps millors, apuntant quan també per a tots arribi una nova primavera, no la climatològica (que arribarà) sinó la social. La de les abraçades, l’amistat i la de la normalitat. Sense mascaretes. La  normalitat en què el virus sia un malsón passat. Les “minves de gener”, com deia Joan Maragall al poema que els hi va dedicar, apunten a la primavera:

"Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,

demà les neus blanquejaran la serra.

La primavera és lluny del temps endintre,

pro un dia com avui n'és la promesa."

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de gener de 2021