Tot intent de donar sentit a la vida implica donar sentit a la mort, deia un conegut escriptor del segle passat, i si hi ha quelcom que ens defineix com a humans és la de donar una interpretació a la mateixa vida i a la mateixa mort; és a dir, a fer-ne cultura.
És un fet biològic, però també és cultura i és simbolisme i això ens fa humans. Som els únics éssers vius a la terra que reflexionem al voltant de la mort. Cap animal té la capacitat de fer conscient la seva pròpia mort: només mor, no existeix la mort per a ells més enllà de l'instint de supervivència.
Un dels primers testimonis d'humanitat és el fet de la sepultura i, amb ella, les pràctiques funeràries: unànimes des de la prehistòria. No hi ha cap grup humà que hagi abandonat els seus propis cadàvers a la intempèrie.
Evidentment, les pràctiques culturals i funeràries han variat al llarg dels segles, segons els diferents contextos i, especialment, sobre les diferents creences religioses. A través de les pràctiques funeràries es dóna simbolisme a allò que es creu o s'espera respecte a la mort.
Des de la segona meitat del segle XX ha crescut de manera notable en el món occidental la pràctica de la incineració, irrompent en la pràctica multisecular de la inhumació. I amb la incineració i amb les transformacions socials que s'hi han produït en els darrers decennis, a poc a poc han crescut pràctiques que obvien els cementiris com a lloc de sepultura i que consisteixen a llençar les cendres en indrets naturals o més estranyes, com a utilitzar-les per a fer-ne tatuatges, incloure-les en joies o llençar-les al camp del Barça.
Si això és permès o no depèn de l'autoritat civil, que en molts casos ja ha limitat molt aquestes pràctiques en determinats paratges naturals. Però l'Església té l'obligació d'orientar als seus fidels respecte a què els símbols funeraris expressin de manera clara la fe en la resurrecció de la carn i la vida perdurable. Per això la darrera instrucció de la Congregació per la Doctrina de la Fe, es recorda que des de 1963 l'Església respecta la incineració mentre no impliqui una negació de la fe en la resurrecció (com feien els revolucionaris francesos per eliminar els funerals cristians). I es posa en relleu la importància dels cementiris perquè "afavoreix el record i la pregària pels difunts per part dels familiars" i perquè s'oposa a la "tendència a amagar o privatitzar l'esdeveniment de la mort i el significat que té per als cristians". Aquesta és la raó perquè es demana que les cendres es conservin en cementiris o llocs sagrats a més d'evitar el perill que suposa l'oblit o la conservació irrespectuosa de les restes del difunt, així com "la dispersió de les cendres a l'aire, a la terra o a l'aigua o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles, tenint en compte que per aquestes formes de procedir no es poden invocar raons higièniques, socials o econòmiques que poden motivar l'opció de la cremació”.
Tot per ajudar a viure als que creuen que la mort no és la desaparició completa de la persona sinó el pas a la vida eterna i també per al respecte al cos, no vist com un objecte sinó una manifestació del que hem estat, som i serem.
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el novembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada