La polèmica de les immatriculacions de l'Església

Aprofitant els privilegis heretats de la dictadura, l’Església ha espoliat centenars de propietats…aquest és el resum de la notícia de la denúncia de la Unió de Pagesos, la setmana passada. Intentaré donar resposta a aquesta qüestió, no susceptible d’explicacions ràpides.

Un patrimoni anterior a l’Estat

L’Església està present al nostre país des de fa milers d’anys (l’arquebisbat de Tarragona existeix des del segle I): els cristians han construït temples, catedrals, ermites, cementiris, monestirs arreu del territori i, en la immensa majoria dels casos, no ho feien a títol particular sinó que ho feien com a Església, com a membres de la comunitat cristiana. Desitjaven disposar d’un lloc per a poder reunir-se com a Església, sota l’advocació d’un sant o una Mare de Déu, en el seu poble o veïnat. I progressivament reformaven o substituïen el temple parroquial, com ha passat amb la parròquia de Santa Maria d’Igualada.

Tot això implica que l’Església té una xarxa de béns (en les comunitats cristianes locals) distribuïda arreu del territori que constitueix un patrimoni anterior a la constitució del mateix Estat modern i dels mitjans moderns de protecció i seguretat jurídica de la propietat (Registre de la Propietat).

El traspàs al Registre de la Propietat

Com es va fer el traspàs d’aquests béns eclesiàstics al Registre de la Propietat?. Aquest Registre es va crear a Espanya el 8 de febrer de 1861 i de seguida es va debatre com registrar els béns de l’Església, quan aquesta els tenia des de feia temps immemorials, des de feia segles sense tota la documentació que avui es requereix per acreditar jurídicament una propietat.

En un patrimoni minvat per les diferents desamortitzacions del segle XIX, es va voler donar una solució a aquest problema. Des de 1863 a 2015 -per tant no és cap privilegi franquista, la II República va mantenir aquest procediment- l’Església va poder immatricular els seus béns per certificació, igual que les entitats públiques, per l’arrelament històric de l’Església en el territori.

Immatricular significa la primera inscripció en el Registre: el bisbe podia certificar la propietat d’un bé, que no estava registrat anteriorment a nom de ningú, i que formava part de la comunitat cristiana.

Els temples catòlics

Aquesta legislació no es va aplicar als llocs de culte. Des de 1863 a 1998, l’Església no va poder registrar els seus temples, a diferència de les altres confessions i dels particulars que si que ho podien fer. La raó és que es considerava que era notòria la seva propietat i no feia falta registrar-la.

El 1998 es va anul·lar per “inconstitucional” aquesta excepció i fins al 2015, l’Església va poder immatricular els seus temples. Copio un fragment del comunicat que ha difós el Bisbat: “durant aquest període (1998-2015) s’ha procedit a immatricular, d’acord amb les normes establertes, un nombre important d’esglésies. Tot això no s’ha fet de manera arbitrària: cada vegada que l’Església demanava la inscripció d’un temple presentava la documentació (inventaris històrics, etc.) que provés que allò era de titularitat eclesial i que coincidia amb el cadastre. Tot això, d’acord amb la legalitat vigent i amb la supervisió professional d’una pluralitat de tècnics independents i imparcials, com ara tècnics del cadastre i del Registre de la propietat. Aquest ha estat un procés completament legal i que no és, en cap cas, ni una apropiació, ni una expropiació, ni molt menys un espoli: l’Església ha registrat el que documentalment li constava com a propi. I que, recordem, no estava inscrit anteriorment a nom de cap altre propietari”. Per tant, la immatriculació no és cap apropiació de cap bé aliè, sinó que es va donar un temps perquè es regularitzessin les propietats de l’Església.

Últimes consideracions

Els béns de l’Església no són de cap bisbe, ni de cap rector. Són béns del poble cristià, de la comunitat eclesial, que els ha conservat durant segles. Els bisbes i els rectors són administradors d’un patrimoni que, a més, constitueix un benefici espiritual, cultural i turístic per a tota la societat, i que suposa un grandiós esforç i preocupació mantenir-lo en condicions. És possible que en tot aquest immens procés de regularització s’hagi comès algun error, però qui vulgui acreditar la propietat d’un temple l’haurà de demostrar d’alguna manera. I acudir als canals del diàleg i, si fa falta, de la justícia i no, com els qui no tenen raó, utilitzar demagògicament el soroll mediàtic i polític.