dimarts, 2 d’octubre del 2018

El misteri de Daniel Alcaide Piferrer (i IV): el seu crepuscle

El misteri de Daniel Alcaide Piferrer (i IV): el seu crepuscle

Els darrers anys de la vida Daniel Alcaide es va anar tancant i era difícil de tractar per als adults. Pràcticament només parlava amb el seu fill Manuel, amb qui podia parlar amb català, i amb els infants i joves. Vivia com un eremita, un contemplatiu centrat en els seus estudis i afeccions, pintar murals i treballar la fusta...
Es llevava a 2/4 de 7 del matí i es dirigia a un cafè. Allà, prenent un cafè negre amb un ou, es reunia amb els joves a qui ensenyava àlgebra i matemàtiques. A les nou tornava i seguia estudiant tot el matí els cursos televisats de laUniversidad Nacional de México, estudiant diferents enginyeries i ciències. Estudià fins al dia de la seva mort.
Ensenyà a llegir al seus néts i els hi ensenyà a gaudir de la naturalesa d'una forma única: "ell veia la naturalesa com ningú he vist mai admirar-la", m'explica la seva néta. Els dimecres sortia a caminar per la Colònia del Valle per disfrutar de l'arquitectura colonial.
Es mantenia en contacte amb el seu germà Manuel, emigrat a Brasil, a través de casettes. A la seva filla Balbina li enviava unes cartes artístiques, escrites a mà i amb dibuixos i pintures incorporades. Cito fragments d'aquestes, que denoten el sincer cristianisme d'Alcaide:
"Jesús, fill de Josep i Maria, de Galilea. Fundador del Cristianisme, d'una nova era, va deixar un ensenyament mai igualat, basat en l'amor i el perdó. Cap filosofia humanista ni cap religió l'han superat".
"Déu ens estima en un grau superlatiu i s'interessa de manera íntima i personal per cadascun de nosaltres. Però això no significa que hagi de fer servir una vareta màgica per protegir-nos. La vida ens cobrarà el tribut i de tant en tant hi haurà tenebres en l'abisme d'aquest món. Però Jesucrist, si ho volem, ens obrirà una llum en les tenebres, i ens adonarem que ell és l'Amor més fort que ha conegut el destí humà".
"Benvolguda Balbina i família. Us desitjo bona salut a tots. Acabo de dipositar al correo la pintura aquarel·la, espero que t'agradi. Així mateix, desitjo que no perdis la salut. I també que no perdis la Fe. Els altres, que diguin el que vulguin, però tu tingues Fe. La Fe fa miracles, a les nacions, a les famílies...La Fe genera l'Esperança i quan es té Esperança, la meitat del triomf ja es té a la butxaca".
A finals dels setanta, Alcaide es retrobaria amb la seva filla Balbina que havia deixat quaranta anys enrera a Barcelona. Ella es traslladà a Mèxic per trobar-se amb el seu pare. Més tard en una nova missiva, el pare li expressava a la filla el desig de tornar a veure Montserrat, Mataró...la seva terra natal: "jo penso que sí, tornaré a Catalunya si no hi ha obstacles".
Però els accidents, que foren constants en la seva vida, ho impediren. La seva hora havia arribat i no tornà més a la Catalunya que havia deixat l'any 1939. Sofria de vertígen i un dia va caure del balcó sofrint una severa fractura al crani. Moria a l'hospital el 25 de novembre de 1981.
Cada persona és un univers interior, en gran part impenetrable des de fora. He intentat donar uns trets d'una vida intensa, llarga d'un personatge relacionat amb la desaparició del Sant Crist i amb lgualada en temps molt convulsos i he deixat nota d'un canvi de perspectiva vital. Ell no va deixar de ser qui era, amb constants que l'acompanyaren sempre, però misteriosament se li obriren uns horitzons molt més grans. D'aquest fet n'he deixat constància i un agraïment als seus familiars que m'han permès explicar aquesta  curiosa història.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------
Los últimos años de la vida Daniel Alcaide se fue cerrando y era difícil de tratar para los adultos. Prácticamente sólo hablaba con su hijo Manuel, con quién podía hablar con catalán, y con los niños y jóvenes. Vivía como un eremita, un contemplativo centrado en sus estudios y afecciones, pintar murales y trabajar la madera...

Se levantaba a las 6,30 de la mañana y se dirigía a un café. Allá, tomando un café negro con un huevo, se reunía con los jóvenes a quienes enseñaba álgebra y matemáticas. A las nueve volvía y seguía estudiando toda la mañana los cursos televisados de la Universidad Nacional de México, estudiante diferentes ingenierías y ciencias. Estudió hasta el día de su muerte.

Enseñó a leer al suyos nietos y se los enseñó a disfrutar de la naturaleza de una forma única: "él veía la naturaleza como nadie he visto nunca admirarla", me explica su nieta. Los miércoles salía a andar por la Colonia de Valle por disfrutar de la arquitectura colonial.

Se mantenía en contacto con su hermano Manuel, emigrado a Brasil, a través de casettes. A su hija Balbina le enviaba unas cartas artísticas, escritas a mano y con dibujos y pinturas incorporadas. Cito fragmentos de estas, que denotan el sincero cristianismo de Alcaide:

"Jesús, hijo de Josep y Maria, de Galilea. Fundador del Cristianismo, de una nueva era, dejó una enseñanza nunca igualada, basado en el amor y el perdón. Ninguna filosofía humanista ni ninguna religión lo han superado".

"Dios nos estima en un grado superlativo y se interesa de manera íntima y personal por cada uno de nosotros. Pero esto no significa que tenga que usar una varilla mágica para protegernos. La vida nos cobrará el tributo y de vez en cuando habrá tinieblas en el abismo de este mundo. Pero Jesucristo, si lo queremos, nos abrirá una luz en las tinieblas, y nos daremos cuenta que él es el Amor más fuerte que ha conocido el destino humano".

"Querida Balbina y familia. Os deseo buena salud a todos. Acabo de depositar al correo la pintura acuarela, espero que te guste. Así mismo, deseo que no pierdas la salud. Y también que no pierdas la Fe. Los otros, que digan el que quieran, pero tú tengas Fe. La Fe hace milagros, a las naciones, a las familias...La Fe genera Esperanza y cuando se tiene Esperanza, la mitad del triunfo ya se tiene al bolsillo".

A finales de los setenta, Alcaide se reencontraría con su hija Balbina que había dejado cuarenta años atrás en Barcelona. Ella se trasladó a México para encontrarse con su padre. Más tarde en una nueva misiva, el padre le expresaba a la hija el deseo de volver a ver Montserrat, Mataró...su tierra natal: "yo pienso que sí, volveré a Cataluña si no hay obstáculos".

Pero los accidentes, que fueron constantes en su vida, lo impidieron. Su hora había llegado y no volvió más en la Cataluña que había dejado en 1939. Sufría de vertígen y un día cayó del balcó sufriendo una severa fractura al cráneo. Moría en el hospital el 25 de noviembre de 1981.

Cada persona es un universo interior, en gran parte impenetrable desde fuera. He intentado dar unos disparos de una vida intensa, larga de un personaje relacionado con la desaparición del Santo Cristo y con lgualada en tiempos muy convulsos y he dejado nota de un cambio de perspectiva vital. Él no dejó de ser quién era, con constantes que lo acompañaron siempre, pero misteriosamente se le abrieron unos horizontes mucho más grandes. De este hecho he dejado constancia y un agradecimiento a sus familiares que me han permitido explicar esta curiosa historia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada