dimarts, 2 d’octubre del 2018

El misteri de Daniel Alcaide i Piferrer (II): Igualada en temps convulsos

El misteri de Daniel Alcaide Piferrer (II): Igualada en temps convulsos
Continuem amb la història de Daniel Alcaide Piferrer, aprofundint en la seva etapa igualadina. En algun moment de finals dels anys 20, Alcaide arriba a Igualada per treballar a la indústria tèxtil. Residiria a la nostra ciutat juntament amb la seva companya Cèlia Abril i la seva descendència; fins que, com vam explicar al nostre darrer article, va ser nomenat delegat de la Conselleria d’Economia de la Generalitat per a la Regió Central i es va traslladar a Manresa i, posteriorment, a Berga.
Alcaide és un dels membres del “quadre d’honor” (definit així per Ferrer i Farriol) de la lluita obrera igualadina, membre de la federació comarcal d’Igualada de la CNT. El trobem fent discursos en diversos mítings a Igualada i a poblacions de l’entorn. L’any 1931 va ser nomenat com a representant dels sindicats d’Igualada a Madrid en el congrés extraordinari de la CNT.
Coneixem el seu pensament a través de la II època del Sembrador, publicació anarcosindicalista igualadina. No és sempre fàcil ni agradable llegir la premsa d’aquella època, plena de retrets i d’amenaces: s’hi albira, sens dubte, el tràgic i fratricida període 1936-39.
Tanmateix el diari li serveix per mostrar unes sòlides reflexions, dotades d’una prosa profunda i d’un nivell intel·lectual notable. Parla d’algunes de les seves passions: el naturisme, els esports, la pau, la campanya contra l’alcoholisme obrer, la figura de Darwin…
Una de les claus del seu pensament és sens dubte, com els seus companys, l’anticlericalisme però també de forma clara l’ateisme. A setembre de 1930 Alcaide escriu: Lourdes, el Vaticano, la Meca… Cristo, Buda, Mahoma, Siva, no son más que tradiciones perniciosas para la Justicia y la evolución del hombre. La invención Dios, la abstracción Dios, es el símbolo de la opresión de unos a otros hombres”.
El 1932 es constitueix a Igualada la Asociación Librepensadora, de caràcter ateu i anticlerical. En la seva trobada inaugural, Daniel Alcaide fa una forta crítica al clergat, que defineix com una professió més per guanyar-se la vida i incompatible amb la veritat, i per això la seva necessitat històrica de perseguir als impugnadors: recorda els casos de Servet i Galileu, “desvirtuadors del mite Déu”, en les seves pròpies paraules. Acaba el seu discurs recomanant al poble que no eduqui els seus fills en els convents, “pel seu propi bé i en benefici del lliure criteri”.
Entrem en el període revolucionari, a partir de juliol de 1936. Daniel Alcaide Piferrer no forma part del comitè revolucionari local, però és un dels seus principals delegats, anant armat.
Fou un dels encarregats de canviar l’estructura de l’Hospital d’Igualada, segons explica l’alcalde del moment, Josep Morera, en el seu diari personal que publicà La Revista d’Igualada l’any 2011. Els revolucionaris van intentar expulsar, el mateix agost de 1936, de l’Hospital qualsevol empleat “desafecte al nou règim”. La destitució de la junta de l’Hospital, el 19 d’agost, per ordre del comitè provoca una picabaralla al Casino Foment entre l’alcalde Morera i Daniel Alcaide i altres agents revolucionaris, acusant els segons al primer de “fascista burgués”.
Un altre punt d’interès és la persecució religiosa. A partir de juliol de 1936, a Igualada s’ocupen i es destrueixen moltes esglésies. Es fan esforços per salvar el patrimoni religiós de la ciutat, tanmateix la Imatge miraculosa del Sant Crist d’Igualada, icona de la pietat local, després de diverses vicissituds cau en mans dels revolucionaris.
Un intent de salvar el patrimoni de la fúria iconoclasta és el d’Amadeu Riba “del Goya”, artista local al qual es deu que es poguessin salvar les imatges del retaule barroc de Santa Maria. Segons va declarar a principis dels anys 80 a la premsa local, ho va intentar també, sense èxit, amb la imatge del Sant Crist, que tot fa indicar que fou cremada a la seu del POUM (col·legi de la Divina Pastora).
El seu interlocutor era Daniel Alcaide Piferrer, que li digué una frase lapidària: “cal destruir la Imatge del Sant Crist. Si mai tornaven, no podran dir que ha fet un miracle”.
Continuarà

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Continuamos con la historia de Daniel Alcaide Piferrer, profundizando en su etapa igualadina. En algún momento de finales de los años 20, Alcaide llega a Igualada para trabajar en la industria textil. Residiría en nuestra ciudad junto con su compañera Cèlia Abril y su descendencia; hasta que, como explicamos en nuestro último artículo, fue nombrado delegado de la Consejería de Economía de la Generalitat para la Región Central y se trasladó a Manresa y, posteriormente, a Berga.
Alcaide es uno de los miembros del “cuadro de honor” (definido así por Ferrer y Farriol) de la lucha obrera igualadina, miembro de la federación comarcal de Igualada de la CNT. Lo encontramos haciendo discursos en varios mítines en Igualada y a poblaciones del entorno. El año 1931 fue nombrado como representante de los sindicatos de Igualada en Madrid en el congreso extraordinario de la CNT.
Conocemos su pensamiento a través de la II época del Sembrador, publicación anarcosindicalista igualadina. No es siempre fácil ni agradable leer la prensa de aquella época, llena de reproches y de amenazas: se  divisa, sin duda, el trágico y fratricida periodo 1936-39.
Aun así el diario le sirve para mostrar unas sólidas reflexiones, dotadas de una prosa profunda y de un nivel intelectual notable. Habla de algunas de sus pasiones: el naturisme, los deportes, la paz, la campaña contra el alcoholismo obrero, la figura de Darwin…
Una de las claves de su pensamiento es sin duda, como sus compañeros, el anticlericalismo pero también de forma clara el ateísmo. A septiembre de 1930 Alcaide escribe: Lourdes, el Vaticano, la Meca… Cristo, Buda, Mahoma, Siva, no son más que tradiciones perniciosas para la Justicia y la evolución del hombre. Lainvención Dios, la abstracción Dios, es el símbolo de la opresión de unos a otros hombres”.
En 1932 se constituye en Igualada la Asociación Librepensadora, de carácter ateo y anticlerical. En su encuentro inaugural, Daniel Alcaide hace una fuerte crítica al clero, que define como una profesión más para ganarse la vida e incompatible con la verdad, y por eso su necesidad histórica de perseguir a los impugnadores: recuerda los casos de Servet y Galileo, “desvirtuadores del mito Dios”, en sus propias palabras. Acaba su discurso recomendando al pueblo que no eduque sus hijos en los conventos, “por su propio bien y en beneficio del libre criterio”.
Entramos en el periodo revolucionario, a partir de julio de 1936. Daniel Alcaide Piferrer no forma parte del comité revolucionario local, pero es uno de sus principales delegados, yendo armado.
Fue uno de los encargados de cambiar la estructura del Hospital de Igualada, según explica el alcalde del momento, Josep Morera, en su diario personal que publicó La Revista de Igualada en 2011. Los revolucionarios intentaron expulsar, el mismo agosto de 1936, del Hospital cualquier empleado “desafecto al nuevo régimen”. La destitución de la junta del Hospital, el 19 de agosto, por orden del comité provoca un rifirrafe en el Casino Fomento entre el alcalde Morera y Daniel Alcaide y otros agentes revolucionarios, acusando los segundos al primero de “fascista burgués”.
Otro punto de interés es la persecución religiosa. A partir de julio de 1936, en Igualada se ocupan y se destruyen muchas iglesias. Se hacen esfuerzos para salvar el patrimonio religioso de la ciudad, aun así la Imagen milagrosa del Santo Cristo de Igualada, icono de la piedad local, después de varias vicisitudes cae en manos de los revolucionarios.
Un intento de salvar el patrimonio de la furia iconoclasta es el de Amadeu Riba “del Goya”, artista local al cual se debe de que se pudieran salvar las imágenes del retablo barroco de Santa Maria. Según declaró a principios de los años 80 a la prensa local, lo intentó también, sin éxito, con la imagen del Santo Cristo, que todo hace indicar que fue quemada en la sede del POUM (colegio de la Divina Pastora). 
Su interlocutor era Daniel Alcaide Piferrer, que le dijo una frase lapidària: “hay que destruir la Imagen del Santo Cristo. Si nunca volvían, no podrán decir que ha hecho un milagro”.


Continuará

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada