El misteri de Daniel Alcaide i Piferrer (I): l'anarcosindicalista

El temps pot sepultar a l’oblit persones que no fa tant deixaren un rastre que mereix ser explicat. Explicat per a mirar amb distància i sense apassionaments uns fets ocorreguts en uns temps agitats de la nostra història que, tot i l’interès que generen, cada cop van quedant més lluny. 

Una sèrie de circumstàncies i casualitats m’han fet topar amb persones properes i documentació relativa a un personatge que tingué certa rellevància pública a Igualada durant l’època convulsa de la II república, la revolució i la guerra civil del segle passat. 

M’ha semblat que era una història interessant de difondre car conté alguns girs sorprenents, tot sabent que algun d’ells ja foren insinuats en publicacions de fa molts anys. Difondre-ho sense fer judicis però tampoc sense amagar que el meu interès rau en què l’ateisme i la fe cristiana juguen un paper cabdal en el personatge que ens ocupa.

No pretendré que aquests testimonis familiars i correspondència epistolar que se m’han confiat facin un retrat complet del personatge, ni que aquest sigui exposat amb criteris historiogràfics estrictes, que excedeixen el meu temps i la finalitat aquesta columna periòdica. I sóc conscient que queden molts buits per omplir. Avui facilitaré els trets biogràfics més generals del personatge, des del seu naixement fins a l’inici del seu exili a Mèxic.

Daniel Alcaide Piferrer va veure la llum d’aquest món abans d’acabar el segle XIX, concretament el 26 d’agost de 1896 a Mataró. La seva era una família desestructurada. La mare, Josefa, separada per decisió seva del seu marit Antonio, s’emportà durant un temps els seus fills a França.

El jove Daniel obtingué els seus estudis de contramestre tèxtil a Barcelona. Era un estudiant brillant. Des de molt primerenca edat despuntarien alguns trets de la seva trajectòria, ideologia i caràcter. El més destacat, sens dubte, la seva unió a la causa anarcosindicalista i al seu ideal revolucionari; afiliant-se a la CNT, on desenvoluparia una gran activitat sindical i política fins al final de la guerra civil.

Però també destacaria amb una clara capacitat intel·lectual i d’afecció a l’estudi multidisciplinari, les pràctiques naturistes i vegetarianes i també una activitat pictòrica que conservaria fins a la mort. De caràcter molt fort però d’aspecte fràgil, patia de coartació de l’aorta, malaltia que transmetria a tots els seus fills.

A la pensió barcelonina on vivia coneixeria la seva primera companya, Cèlia Abril, sis anys més gran, també simpatitzant anarquista, amb qui en unió lliure tindria dos fills, Manuel i Darwina (que posteriorment es canviaria el nom a Balbina). A vint-i-sis anys publicaria un opuscle, “La solidaridad y el espiritu revolucionario en el hombre moderno”, editat a Tarragona l’any 1922.

A partir de principis de la dècada dels anys 30 es trasllada amb la seva companya i fills a Igualada on romandrà fins a 1937, qüestió que tractarem en el proper article. 

A finals de 1936, la conselleria d’economia de la Generalitat decreta la col·lectivització d’indústries i comerços per impulsar un nou règim obrer a Catalunya.  És la revolució. A la vegada es nomenen uns delegats de la conselleria a cada regió econòmica de Catalunya que tenen la labor de fomentar el desenvolupament de les activitats econòmiques i de vigilar que es compleixin les disposicions de la Generalitat per a l’establiment del nou règim. El delegat de la conselleria d’economia de la regió VII, la de la Catalunya Central, amb seu a Manresa, és Daniel Alcaide. N’estem segurs que aquesta tasca el va absorbir moltes energies i, segons Ferrer Farriol, patriarca de l’anarquisme igualadí, “el seu dinamisme fou apreciat”.

El final de la Guerra va tenir conseqüències tràgiques. En un bombardeig la Cèlia baixa a un refugi antiaeri, ensopega baixant les escales i la multitud li passa per sobre. Fou la seva mort.

Els seus fills queden a Barcelona. Alcaide fuig a França i el juliol de 1939, a bord del vaixell Mexique, juntament amb 2.200 exiliats espanyols, arriba a Mèxic sense absolutament res: un viatge penós. Ni roba interior per canviar-se, em confia la seva filla. Un nou continent, una nova vida. Cremà les naus. No tornaria a veure mai més la seva mare i tardaria prop de 40 anys a retrobar-se amb la seva filla Balbina. Tampoc retornaria mai més a Catalunya. Una cosa també li quedà sempre en la consciència de la seva època d’agent revolucionari: no va matar mai a cap persona.

Continuarà

El misterio de Daniel Alcaide Piferrer (I): el anarcosindicalista

El tiempo puede sepultar al olvido personas que no hace tanto dejaron un rastro que merece ser explicado. Explicado para mirar con distancia y sin apasionamientos unos hechos ocurridos en unos tiempos agitados de nuestra historia que, todo y el interés que generan, cada vez van quedando más lejos. 

Una serie de circunstancias y casualidades me han hecho topar con personas cercanas y documentación relativa a un personaje que tuvo cierta relevancia pública en Igualada durante la época convulsa de la II república, la revolución y la guerra civil del siglo pasado. 

Me parecido que era una historia interesante de difundir puesto que contiene algunos giros sorpresivos, sabiendo que alguno de ellos ya fueron insinuados en publicaciones de hace muchos años. Difundirlo sin hacer juicios pero tampoco sin esconder que mi interés rae en que el ateísmo y la fe cristiana juegan un papel capital en el personaje que nos ocupa.

No pretenderé que estos testigos familiares y correspondencia epistolar que se me han confiado hagan un retrato completo del personaje, ni que este sea expuesto con criterios historiográficos estrictos, que exceden mi tiempo y la finalidad esta columna periódica. Y soy consciente que quedan muchos vacíos para llenar. Hoy facilitaré los datos biográficos más generales del personaje, desde su nacimiento hasta el inicio de su exilio en México.

Daniel Alcaide Piferrer vio la luz de este mundo antes de acabar el siglo XIX, concretamente el 26 de agosto de 1896 en Mataró. La suya era una familia desestructurada. La madre, Josefa, separada por decisión suya de su marido Antonio, se llevó durante un tiempo sus hijos en Francia.

El joven Daniel obtuvo sus estudios de contramestre textil en Barcelona. Era un estudiante brillante. Desde muy temprana edad despuntarían algunos rasgos de su trayectoria, ideología y carácter. El más destacado, sin duda, su unión a la causa anarcosindicalista y a su ideal revolucionario; afiliándose a la CNT, donde desarrollaría una gran actividad sindical y política hasta el final de la guerra civil.

Pero también destacaría su clara capacidad intelectual y la afición al estudio multidisciplinario, las prácticas naturistas y vegetarianas y también una actividad pictórica que conservaría hasta la muerte. De carácter muy fuerte pero de aspecto frágil, sufría de coartación de la aorta, enfermedad que transmitiría a todos sus hijos.

En la pensión barcelonesa donde vivía conocería su primera compañera, Celia Abril, seis años más grande, también simpatizante anarquista, con quien en unión libre tendría dos hijos, Manuel y Darwina (que posteriormente se cambiaría el nombre a Balbina). A veintiséis años publicaría un opúsculo, “La solidaridad y el espíritu revolucionario en el hombre moderno”, editado en Tarragona en el año 1922.

A partir de principios de la década de los años 30 se traslada con su compañera e hijos en Igualada donde permanecerá hasta 1937, cuestión que trataremos en el próximo artículo. 

A finales de 1936, la consejería de economía de la Generalitat decreta la colectivización de las industrias y comercios para impulsar un nuevo régimen obrero en Cataluña. Es la revolución. A la vez se nombran unos delegados de la consejería a cada región económica de Cataluña que tienen la labor de fomentar el desarrollo de las actividades económicas y de vigilar que se cumplan las disposiciones de la Generalitat para el establecimiento del nuevo régimen. El delegado de la consejería de economía de la región VII, la de la Cataluña Central, con sede en Manresa, es Daniel Alcaide. Estamos seguros que esta tarea lo absorbió muchas energías y, según Ferrer Farriol, patriarca del anarquismo igualadino, “su dinamismo fue apreciado”.

El final de la Guerra tuvo consecuencias trágicas. En un bombardeo Celia baja a un refugio antiaéreo, tropieza bajando las escaleras y la multitud le pasa por sobre. Fue su muerte.

Sus hijos quedan en Barcelona. Alcaide huye en Francia y el julio de 1939, a bordo del barco Mexique, junto con 2.200 exiliados españoles, llega a México sin absolutamente nada: un viaje penoso. Ni ropa interior para cambiarse, me confía su hija. Un nuevo continente, una nueva vida. Quemó las naves. No volvería a ver nunca más su madre y tardaría cerca de 40 años a reencontrarse con su hija Balbina. Tampoco volvería nunca más en Cataluña. Una cosa también le quedó siempre en la conciencia de su época de agente revolucionario: no mató nunca a ninguna persona.

Continuará