Eutanàsia

Demà passat, dia 25 de juny, entra en vigor la llei de l’eutanàsia, una llei aprovada fa uns mesos en plena pandèmia, amb presses, amb urgència. Una llei que compta, no ho negarem, amb un notable suport, però que creiem que no fa avançar la humanitat, sinó al contrari. 

La base del suport a l’eutanàsia és sens dubte la seva vinculació a la compassió davant del dolor, i al dret a morir amb dignitat. Molta gent que diu que està a favor de l’eutanàsia en realitat està dient que no vol patir. Davant d’aquests arguments embolicant amb paper de color la defensa de la llei de l’eutanàsia és molt fàcil que gaudeixi de gran popularitat. Però d’això se’n diu també demagògia.

El qui s’oposa a la llei de l’eutanàsia és presentat com algú que defensa tractaments fútils, tractaments desproporcionats, que desitja prolongar penosa, precàriament i artificialment la vida. Estar en contra de l’eutanàsia no significa defensar a l'obstinació terapèutica, l'acarnissament o allargar sense sentit l’existència. Ni tampoc els catòlics, ja Pius XII (ha plogut molt) va autoritzar l’ús de la sedació davant el dolor, encara que fes més breu la vida. Tots estem d’acord a què cal deixar morir en pau i dignitat a les persones; però això, amics, no és l’eutanàsia.

El problema és més profund. És l’eutanàsia la única solució al dolor i a la mort?. El dolor només se soluciona eliminant al subjecte que el pateix?. La llei de l’eutanàsia és per eliminar la persona, no el dolor. No és aquesta una solució massa fàcil?.

És més difícil, i això ens humanitzaria, lluitar i dedicar més recursos econòmics per una societat que incrementi les ajudes a la dependència; un suport psicològic i psiquiàtric que escolti i abordi el dolor i sofriment profund de tants malalts, i el suport social i econòmic dels més vulnerables. Així mateix sol·licita la creació de més centres especialitzats; cures pal·liatives de qualitat per a tots i la humanització dels hospitals. 

La llei, aprovada amb presses i sense un debat social seriós, va ignorar completament el comitè de bioètica d’Espanya, l’òrgan assessor del govern en aquests temes. A França es va fer un debat de dos anys sobre el tema per arribar a la conclusió que no es podia legalitzar l’eutanàsia; el que van legalitzar és la sedació pal·liativa, que a Espanya és legal des de sempre.

S’argumenta que la llei és molt restrictiva, però ja Sant Tomàs d’Aquino deia que el dret positiu té un indubtable factor pedagògic social. El mal no és com l’aixeta de l’aigua que la pots regular, quan s’obre la via s’acceptaran altres tipus d’eutanàsia, més d’hora que tard. És la realitat del pendent relliscós, fins al punt que a Holanda, país pioner a l’eutanàsia, despenalitzada des de 1984 i amb amb llei des del 2000. La primera llei autoritzava l’eutanàsia només amb plena voluntarietat, condició de malalt terminal i amb dolors insuportables. Des de llavors, s’han anat passant totes les barreres: s’aplica l’eutanàsia per tenir una depressió, simplement manifestat que un “està cansat de viure”, sense necessitat de cap dolor físic ni d’estar en estat terminal. S’aplica l’eutanàsia a nens que no arriben al mes de vida, presoners amb desequilibris psiquiàtrics o persones que tenen el sentiment de ser una càrrega econòmica. A Holanda, paradís eutanàsic, es freqüent trobar denúncies de coacció a metges envers els seus pacients, o de familiars envers uns altres, i avis i minusvàlids que no volen anar als hospitals. Avui, només el 29% dels casos d’eutanàsia a Holanda està lligat al dolor físic.

Tot i la propaganda política proeutanàsia, presentant-la com un acte humanitari i progressista, vol tapar que la nostra societat falla en coses essencials. Les cures pal·liatives són la verdadera alternativa a l’eutanàsia: són totes les accions preses en diferents àmbits (mèdic, psicològic, social, espiritual) en un pacient després d'un diagnòstic de malaltia incurable en fase terminal. Les cures pal·liatives deixen en evidència que el fet de no poder sanar a una persona no implica que no calgui cuidar-la. Avui, mentre es proposa l’eutanàsia com a sortida davant del dolor, es facilita el dret a morir, a Espanya, 6 de cada 10 pacients no tenen dret a aquesta atenció final de la vida. Això són prop de 100.000 persones, segons les dades de l’Atles de les Cures Pal·liatives d’Europa 2019. Espanya ocupa el lloc 31 dels 51 països europeus analitzats quant a serveis per habitant, al mateix nivell que Geòrgia o Moldàvia, i en setè lloc en nombre de serveis especialitzats, amb 260. En tota la regió europea hi ha 6.388 serveis especialitzats en cures pal·liatives. Concretament, Espanya compta amb 260 serveis especialitzats en cures pal·liatives, superada per Alemanya (914), Regne Unit (860), França (653), Polònia (587), Itàlia (570) i Rússia (321). Dedicar diners, temps i professionals a les persones que estan a la recta final de la vida és el veritable progrés i significaria una veritable humanització d’un moment en què hi hem de passar tots.

Margarita Bofarull, religiosa catalana i membre de la Pontifícia Acadèmia per la Vida, en una entrevista al ‘Full Diocesà’ declara “aquesta llei és un despropòsit perquè la nostra societat el que demana és una bona atenció sanitària, uns recursos socials i assistencials que faci que ningú hagi de sentir la seva existència com una càrrega. Aquí no hi ha, per exemple, lleis laborals que protegeixin els familiars per tenir cura d’una persona malalta, ajudes econòmiques per tenir uns habitatges adaptats, unes bones cures pal·liatives, suport psicològic o emocional. La majoria de sanitaris no ha rebut cap formació de pal·liatius. Una cosa és lluitar contra el dolor, fins i tot podent arribar a la sedació (disminuir o treure la consciència d’una persona) en casos de dolors refractaris als tractaments, un altra cosa molt diferent és l’eutanàsia”. No, el 25 de juny no serà un bon dia, per a tots els qui defensem la vida.