Llegint a Pla, tan metòdicament observador, em va cridar l’atenció, temps ençà, un fenomen meteorològic que descriu i que succeïx justament aquest mes: les minves de gener. Sol passar una mica desapercebut, sobretot pels que vivim terra endins: es dóna cap al final de la setmana dels barbuts, entre Sant Antoni (17 de gener) i Sant Sebastià (dia 20), però també pot succeir al desembre o en altres moments de gener.
Anant a la costa per aquestes dates, un any quan teníem llibertat de moviments, i, parlant amb un vell mariner, aquest em mostrà els efectes de les minves clarament: “són els dies en què sa mar s’arronsa” deia. Són reduccions del nivell del mar que es produeixen per l’alta pressió atmosfèrica a causa d’un potent anticicló a la Mediterrània. El temps és estable, assolellat i sense vent. El temps s’atura, hi ha més silenci, una pausa hivernal entre borrasques, nevades…
Veig per les xarxes que enguany abans que la borrasca ‘Hortensia’ ens afectés, just quan el fred havia minorat, es van produir les minves de gener. Són fenòmens del paisatge climàtic d’una hibernació també social. No cal enumerar les dificultats que ens fan hivernar.
La vida social està de nou reclosa i apagada, la nostra ciutat aturada, amb poc moviment pel carrer. Hem d’agrair per tants que tenen feina i activitat, però no podem obviar que moltes coses estan parades. Les mateixes pàgines d'aquest setmanari ho reflecteixen. Tercera onada epidèmica i la sensació de compàs d’espera fins que la vida tornarà a renéixer, però angoixa de no saber com ni quan. Sense saber ni fer previsions. Com deia Pedro Salinas en un altre moment difícil, “la vida en suspenso, todo en el aire”.
Així com el temps troba les seves estones de serenitat entre borrasques, potser també haurem de buscar les nostres pròpies “minves de gener” entre les angoixes de l’actualitat. Cercar moments per esquivar les onades contínues de la maltempsada de males notícies, agafar forces en aquest temps de tantes incerteses, en aquest compàs d’espera vers el següent estadi de l’epidèmia, que desitgem que sigui millor. De tant en tant, fer l’exercici de sincronitzar el nostre temps amb la situació, el nostre rellotge interior amb l’aturada general. Especialment durant el temps lliure en què ara tenim tan escasses possibilitats de fer coses exteriors, amb tantes portes i possibilitats tancades fin a nou avís.
Els místics diuen que quan tot va més lent hi ha una sèrie de facultats que es desenvolupen: la percepció, la memòria, les capacitats…Ja que no podem canviar de paisatge exterior, és qüestió de canviar de paisatge interior: cadascú hauria de buscar en què es pot enriquir. No és fàcil ni per tothom, prou que ho sé…
Quan tot va molt de pressa, és la vida que et domina, les circumstàncies. Ara que tenim més control del temps potser podem dedicar més temps als altres, al proïsme de la pròpia “bombolla”. Al de les altres, amb dificultats sens dubte…la prudència obliga. I sort de la tecnologia!. Potser aquest és un temps que la providència ens ha posat, que ens poda de moltes coses per a créixer d’una altra manera. Més forts, tant de bo.
“Les minves” són moments de pausa enmig de l’hivern, simbòlicament pot ser un repòs enmig d'aquest camí incert que ens toca viure. Un repòs i un esforç esperant temps millors, apuntant quan també per a tots arribi una nova primavera, no la climatològica (que arribarà) sinó la social. La de les abraçades, l’amistat i la de la normalitat. Sense mascaretes. La normalitat en què el virus sia un malsón passat. Les “minves de gener”, com deia Joan Maragall al poema que els hi va dedicar, apunten a la primavera:
"Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa."
Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs el 28 de gener de 2021

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada