Dissabte vinent farà exactament 50 anys que es va obrir l’església parroquial de la Sagrada Família. És, sens dubte, un edifici singular d’Igualada, segurament el màxim exponent que tenim (cementiri nou, a part) d’edifici d’arquitectura contemporània.
Molts desconeixen que el projecte fou realitzat per un equip d’arquitectes de primera línia, el format per Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay (MBM), representants de l’anomenada Escola de Barcelona.
El grup MBM s’inspirà en el neo-realisme italià, que trionfava a nivell internacional i els aires renovadors de l’Església, amb el Papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II.
El plantejament arquitectònic, paral·lel als nous aires socials i eclesials del moment, era profundament reflexiu i es basava en l'austeritat formal i decorativa, la utilització dels materials estrictament necessaris i propers, i l'absència de falsejaments i recobriments. Les idees bàsiques de l’Escola de Barcelona estan expressades en l’edifici. Fou un moviment fonamentalment realista, intentant de crear una visió crítica de l’ambient sociopolític en el qual es movien; i a partir d’uns replantejaments formals de l’obra buscaven trencar amb els codis del moment. Utilitzaren, doncs, els materials que tenien a l’abast, com ara la uralita, el totxo vist o el formigó.
No amagarem que l’obertura de l’església l’any 1969 fou polèmica: l’edifici costà d’acceptar per la feligresia, i a molta gent encara els costa. Suposava un trencament radical amb l’arquitectura religiosa anterior.
El recordat Amadeu Caballé, cronista esplèndid de la vida local, ho expressava així l’any 1969: la Sagrada Família és“una església aixecada de nova planta, davant els ulls astorats dels igualadins, amb tota una arquitectura plenament funcional i sense la més lleu concessió a les coses superflues i innecessàries. Un temple que ha provocat i provoca llargues controvèrsies, essent pocs els qui hi estan conformes. Més aviat diria que el que hom denuncia és que és poc adient al que ha de ser una església”, escrivia. Entre les crítiques, un cert aire industrial mancat de formes agradables: era coneguda com l’església “dels totxos”.
Més enllà de l’opinió entusiasta o negativa que l’edifici mereixi, hi ha quelcom que voldria destacar. La primera, la Sagrada Família com espai celebratiu. La nau central pot semblar freda i buida, però és un magnífic lloc per reunir a l’assemblea cristiana. El mateix Caballé afirmava quelcom que és veritat, l’església guanya quan s’hi celebra l’eucaristia: “les vestimentes sacerdotals, les tovalles de l’altar, la lluïssor metàl·lica del calze, els canelobres i les flametes dels ciris encesos ho varien tot, donant-hi nova visualitat. La petita proporció de color que tots aquests elements aporten al conjunt trenca l’ampla uniformitat de la paret i per contrast, també visual, enriqueixen el material d’obra que ara agafa una agradable tonalitat”.
Són 50 anys però hem de pensar en el futur. En l’àmbit material, a l’església de la Sagrada Família li toca posar-se al dia, lluir i polir el deteriorament -superficial però real- que l’edifici ha patit en mig segle. També pensar com millorar l’il·luminació interior i els sistemes de calefacció i refrigeració, avui molt deficients. Crec que ambdues coses milloraran molt la realitat present.
Publicat a l'ENLLAÇ DELS ANOIENCS el 10 de gener de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada