La Conversa

El pensador britànic Theodore Zeldinva dictar temps ençà a BBC Ràdio unes conferències que va reunir en un breu opuscle titulat “La conversa”. En ell se’ns ofereix unes distincions importants sobre aquest fenomen humà, i alhora humanitzador, i avui bastant en desús, afirmant per exemple que no és el mateix parlar que conversar: Conversar, segons Zeldin, implica molt més que “enviar o rebre informació” sinó que és “una trobada entre les ments amb diferents records i costums. Les ments no es limiten doncs a intercanviar dades: els transformen, els tornen a modelar, extreuen d’elles noves implicacions, s’internen en nous cursos de pensament. La conversa no només baralla les cartes: crea noves cartes. És com una guspira que creen dues ments”.

Era el nostre país un país de tertúlies -als cafès, entre els veïns de l’Igualada vella, al Passeig i als pobles a les nits d’estiu- però avui la comunicació de massa va per altres canals. Estem més tancats a casa i amb més tecnologia. Les xarxes socials són, sens dubte, més superficials. Menys comunicació en definitiva. I s’hi afegim l’actual context sanitari, l’aïllament augmenta…

Remei contra les obsessions

La conversa és una necessitat humana, som animals dialògics. Es diu que un dèficit de conversa ens fa més susceptibles de sofrir trastorns psicològics. La manca de comunicació -directa i interactiva- amb altres persones que puguin donar-te la seva opinió i relativitzar els esdeveniments facilita que aquests quedin atrapats en la ment. La ment es converteix llavors en un circuït tancat, les emocions no tenen via de sortida i els fets mateixos poden acabar distorsionats. L’objectivitat  d’una situació passa pel contrast amb l’altre…

Fa temps que hi dono voltes: conversar és una veritable artesania humana, i m’he fixat en els  defectes que la dificulten. D’entrada la conversa no és possible quan algú té una obsessió o és “mono-temàtic”. El seu món personal, construït en soledat, és difícilment comunicable. Hom fuig de gent així, a no ser que en lloc de conversa es busquin ànimes amb la mateixa obsessió per retro-alimentarse.

Antídot contra el dogmatisme

Imaginem la taula generada entre persones desconegudes en un banquet nupcial o en un viatge compartit que s’acaba d’iniciar. La conversa implica un respecte a l’altre que d’entrada desconeixem, s’ha de saber conversar sobre temes col·loquials per a després, si sorgeix, arribar a qüestions més profundes.

Aquest tipus de conversa és un veritable antídot per als qui pensen que les opinions contràries són una ofensa personal. Així com a twitter, per exemple, es creen verdaderes bombolles ideològiques en què els qui pensen de la mateixa manera se segueixen mútuament, es retroalimenten; també a vegades les tertúlies només es queden en els qui pensen de la mateixa manera. És un fet i és natural però a vegades hauríem de ser més aventurers: sortir d’aquest context maniqueu i dogmàtic propi, també, d’aquest país. 

Per això, quan sortim del terreny de confort de les idees personals cal ser prudent, molt especialment amb persones desconegudes i no donar per fet que els altres som com nosaltres, pensen de la mateixa manera. És important no ridiculitzar els “contraris”: des de temes més lleugers -com qui és del Barça, el Madrid o l’Espanyol- a més delicats -donar per fet que l’altre és independentista o no, és de dretes o d’esquerres; és ateu o és catòlic…etc. Un xoc o una humiliació pot tallar per sempre la comunicació. O pot generar el que Elisabeth Noelle-Neumann va definir com “l’espiral de silenci”, que hi hagi opinions que simplement no s’expressen per por o pressió social.

Recordo un conegut d’una determinada professió que va anar a una barberia a Barcelona. Entrà en la conversa entre el barber i un altre client, i de cop es van posar a ridiculitzar la seva professió. A l’hora de pagar li digué: “vostè no sap amb qui està parlant i hauria de ser més prudent. Jo no tornaré més”.

Hauríem d’aprendre que gràcies a la conversa -que no és un mer intercanvi d’informació- es permeten escoltar diferents punts de vista que, encara que no es comparteixin, pot fer descobrir que aquell que ideològicament es pensava que estava a milers de quilòmetres estigui més a prop del que semblava…

Defectes a evitar

La conversa necessita buscar un terreny comú d’intercanvi, és com una planura en una serra en que podem intercanviar idees i coses. A vegades el que està més amunt -el que ha estudiat més, viatjat més- ha de baixar per situar-se en un terreny diferent sense prejudicis i amb ganes d’aprendre. Si no baixa i es queda en un pedestal elitista, la conversa no serà possible.

La conversa ha de seguir un fil, quan un intervé ha de lligar-ho amb el que l’altre o els altres deien, procurant ampliar-ho o contradir-ho si cal. El més contrari a una conversa és tallar el fil del què es tracta per situar-se al centre d’atenció. El centre ha d’estar en compartir, no en un mateix: és com un “solo” musical que interrumpeixi bruscament una polifonia.

Imaginem que el centre d’una tertúlia està en una persona angoixada que està explicant el que li ha passat: doncs aquest ha de ser el tema en aquell moment. No empatitza gens el que intenta desviar el tema posant-se ell mateix com a exemple, ocupant l’atenció, com si li molestés que en aquell moment el “centre” de la tertúlia no sigui ell mateix. Parlar sempre d’un mateix no és bo.

Tampoc és una conversa quan no hi ha verdadera escolta i es produeix com un torn d’espera perquè cadascú faci el seu discurs o el seu monòleg. La seva “xapa” dit col·loquialment. A vegades el fet d’escoltar i d’esperar-se per intervenir provoca veritables ofecs. No hi ha intercanvi d’idees ni enriquiment. I encara més quan si es posa cara de fatiga quan toca als altres d’intervenir o ens distraiem amb una altra cosa mentre s’està parlant: el rellotge, un llibre, el mòbil… 

Bé són defectes que he pensat a còpia d’observar. Segur que en trobareu d’altres. Evidentment evitar les paraules malsonants i el respecte personal són condicions necessàries. La conversa és una aventura per descentrar-nos de nosaltres mateixos i per enriquir-nos i tots n’hem d’aprendre.

Publicat a l'Enllaç dels Anoiencs, el 24 de setembre de 2020